Els problemes de fons, greus en aquest cas, com el desenvolupament de la instrucció sobre els pagaments del FC Barcelona a José María Enríquez Negreira, continuen acumulant-se als calaixos del despatx de Joan Laporta. L’aixecament del secret de sumari ha obert la porta mediàtica a la difusió del contingut de la majoria de les declaracions que, segons el mitjà, el seu tarannà i, sobretot, la seva localització, s’han difós amb un enfocament completament diferent. De vegades, fins i tot, contradictori.
Sobre el contingut dels testimonis del conjunt dels àrbitres, la majoria retirats no fa tants anys, la coincidència és general als mitjans catalans en el sentit que ells mai van ser temptats o subornats pels diners que Enríquez Negreira cobrava del Barça ni havien mantingut un contacte directe o indirecte amb qui va ser durant tants anys el cap del Comitè Tècnic Arbitral (CTA). Quelcom lògic i comprensible per la senzilla raó que no era la seva feina ni la seva competència a l’organigrama del Col·legi Nacional d’Àrbitres, ni tampoc ocupar-se de les nominacions per dirigir partits. De la mateixa manera que s’entén que cap col·legiat que suposadament hagués participat en una presumpta trama de corrupció, a còpia d’afavorir un equip de forma puntual o sistemàticament, l’admetés obertament.
La instrucció podria semblar absurda, inútil i sens dubte exculpatòria per als investigats del Barça, president i executius de dues presidències, la de Sandro Rosell i la de Josep Maria Bartomeu, si és que el jutge i el fiscal haguessin centrat veritablement la causa en aquest objectiu. El problema per als interessos blaugrana rau en el fet que la instrucció pretén demostrar exclusivament l’intent del FC Barcelona d’influir a l’estament arbitral. Amb això, estan convençuts, en tenen prou per aconseguir una sentència de terribles conseqüències per al Barça, com la seva expulsió temporal de la Champions League. Contràriament al que estava previst, el ritme de la instrucció és prou ràpid i eficient, malgrat la fama de lent que precedia Joaquín Aguirre.
A més a més de la mateixa declaració d’Enríquez Negreira admetent que el seu paper era el d’equilibrar el favoritisme arbitral al Real Madrid, deixada per escrit del seu puny i lletra en un burofax abans de ser considerat afectat per una malaltia mental degenerativa, el que també consta al sumari són pagaments absolutament fora de mercat, factures duplicades pel mateix concepte al llarg d’un període llarg de temps, exactament fins que Negreira va deixar d’ocupar un càrrec destacat al Col·legi.
Ara s’han afegit els testimonis menys favorables dels pocs que s’han atrevit a assenyalar funcions i atribucions d’Enríquez Negreira força menys asèptiques que les atribuïdes per la majoria de la vintena de col·legiats cridats davant del jutge. Segons ells, era una figura decorativa. “No pintava res”, han dit molts, mentre algun d’ells, com Ignacio Fernández Hinojosa, sí que sembla haver xerrat. “Tots sabien que les classificacions dels àrbitres eren corruptes, però el que es queixava no pujava”, ha declarat davant la Guàrdia Civil.
És el tipus d’indici o de prova que el mateix jutge Joaquín Aguirre necessita per sostenir la seva tesi acusatòria, ja que està convençut que Negreira difícilment hagués cobrat del Barça a canvi de res, si més no aquest seria el fil bàsic de les seves interlocutòries en la investigació i de les diligències encaminades a trobar aquesta relació entre els ingressos i les evidències que el Comitè Tècnic Arbitral (CTA), a través del seu president, podia moure diferents fils dins de l’organització.
El més delicat afecta els ascensos i descensos, que passaven per Enríquez Negreira, segons els declarants, encara que en diferents versions i formats. Per a uns, Negreira es limitava a comunicar-los personalment; per a uns altres, era el responsable d’aplicar un índex corrector a les notes dels informadors al qual determinats col·legiats s’hi han referit com a “índex corruptor” per la seva notable i decisiva influència a l’hora d’establir el rànquing anual i sectoritzar el cos entre els internacionals, els destacats, els del mig i els descendits.
Cap dels àrbitres que han declarat davant la Guàrdia Civil sabia que Negreira i el seu fill estaven en nòmina del FC Barcelona fins a la seva publicació a la premsa i, encara que rebutgen en bloc que a través d’aquests pagaments es pogués alterar la competició, sí que hi ha de convençuts que el Barça “volia treure algun benefici esportiu” i que ho va intentar.
Joaquín Aguirre insisteix a qualificar els pagaments del Barça Enríquez Negreira com a delicte de suborn, considerant que l’exvicepresident dels àrbitres exercia funcions públiques en la seva condició de directiu del Comitè Tècnic d’Àrbitres. Segons Aguirre, el “suborn s’ha consumat en haver-se efectuat el pagament, es demostri o no la corrupció sistèmica de l’arbitratge espanyol a causa d’aquests pagaments”.
Un camí perillós per al jutge, que podria fer descarrilar el mateix procés on sí que s’han revelat fets importants com que Victoriano Sánchez Arminio, el president del Col·legi a l’època, va estar almenys dues o tres hores al seu despatx, quan el van rellevar, destruint papers i eliminant documents del seu ordinador de manera que la Guàrdia Civil no va poder extreure informació del seu compte de correu. D’altra banda, la mateixa Guàrdia Civil va trobar el setembre passat als soterranis de la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF) factures de les societats instrumentals que va fer servir l’exvicepresident del Comitè Tècnic d’Àrbitres (CTA) José María Enríquez Negreira per cobrar del FC Barcelona, un “conjunt de pagaments i factures a nom de les empreses Dasnil 95 SL i Soccercam SL, sent la primera de data 31/01/08 i la darrera de data 08/09/10”. És a dir, corresponents a la presidència de Joan Laporta, el president que més va incrementar i va consolidar aquesta relació entre el club i Negreira. La RFEF sempre ha mantingut no tenir constància que el Barça i Negreira havien establert aquestes retribucions.
OK Diario va revelar ahir mateix que la Guàrdia Civil va trobar als escorcolls realitzats a la seu del Comitè Tècnic d’Àrbitres classificacions arbitrals signades per José María Enríquez Negreira. Això demostraria que l’exvicepresident dels àrbitres no només comunicava els ascensos i descensos, sinó que també era l’encarregat de posar-los nota. Un extrem que complica, sens dubte, aquesta via de la defensa segons la qual el president del CTA mai no va intervenir, i per tant no va poder influir, en les qualificacions finals dels àrbitres.
L’excol·legiat català Sergi Albert va ser rotund en la compareixença judicial. Per a ell, Negreira era “una de les cinc persones que més poder” tenien al comitè arbitral. A la seva declaració, Sergi Albert va revelar la identitat dels que dominaven, a més d’Enríquez Negreira, l’arbitratge de l’època: Vicente Acebedo, Victoriano Sánchez Arminio i els dos vicepresidents, Óscar Medín i Ángel Franco. Els cinc dirigents, segons va dir, “exercien un control total sobre el nomenament d’informadors, puntuacions, ascensos i descensos arbitrals, propostes d’àrbitres internacionals i designacions directes d’esdeveniments organitzats per la RFEF, tal com la Copa de S.M. el Rei”.
Finalment, a propòsit del paper del fill, Javier Enríquez, ha transcendit que sovint exercia d’amfitrió en sopars i karaokes el dia anterior als àrbitres que dirigien partits al Camp Nou, a més d’acompanyar-los moltes vegades en vehicle propi a l’estadi.
