De vegades, associem els problemes socials al que escoltem a la televisió o ens diuen els polítics: L’homofòbia, el canvi climàtic, el racisme, el masclisme… I no nego que siguin problemes greus o molt greus, al contrari, però reivindico que hi ha problemes dels quals no es parlen i són tan greus com els esmentats anteriorment… I un és sens dubte l’assetjament escolar. És “curiós” que una cosa que és un problema per a tots, es parli tan poc. A més, el bullying és un problema que ningú fins ara nega, per molt de dretes o molt d’esquerres que sigui. En canvi, malauradament sí que hi ha negacionisme amb problemes com l’homofòbia o el masclisme. I per descomptat no puc entendre que algú negui aquest problema, però tampoc no puc entendre com una cosa que hi ha consens social i que pot afectar qualsevol, s’actuï tan poc des de tots els àmbits polítics, jurídics i institucionals.
Som conscients que el bullying inclou tots els problemes esmentats anteriorment com són el masclisme, el racisme o l’homofòbia? Tot s’hi val en l’assetjament escolar, t’ho poden fer a tu, al teu fill o al teu net per ser baix, per ser alt, per ser negre, per ser pèl-roig, per ser gai, per ser lesbiana, per tenir inquietuds intel·lectuals diferents a les d’un nen comú com és que li agrada molt la lectura, per ser orfe o fill de mare soltera, per ser d’origen estranger o fill d’immigrants, per ser gras o menjar molt, per ser dona i jugar a futbol, per ser home i ballar, etc. Aquests són uns pocs exemples dels infinits amb què un bullying es pot iniciar. La maldat no té límits, i qualsevol cosa serveix als nens, encara que en realitat siguin coses bones o desgràcies. Tot s’hi val, tant que s’hi inclou també la violència física. Per això no, no podem dir que tot això són “coses de nens”, és un problema molt greu que cada vegada va a més i que els informes PISA reflecteixen com un greu problema que una vegada més Catalunya és la CCAA amb més casos seguit de Canàries i Melilla. Tot i això, si mirem les notícies sembla que el problema més greu que té Catalunya és Puigdemont, l’amnistia o la immersió lingüística…
Puc parlar en primera persona del que és l’assetjament escolar, i asseguro que enfrontar-s’hi és sinònim de solitud i burles com a mínim, entre moltes altres conseqüències, i no tens alternativa fins que algú no et creu i t’ajuda a sortir-ne. I la solitud no sempre és dolenta, però en aquest cas sí perquè no és una elecció personal, és una imposició cruel que et trobes a sobre.
Reconec que en el meu cas realment no estava sol, almenys a casa no. Tenia els meus avis i la meva mare que em donaven tot però la meva ment seguia allà, a l’escola. I lluny de desconnectar i gaudir de l’amor i la companyia que tenia a casa, jo vivia segrestat en aquell autocar que em portava cada matí i en què ningú no em deia ni un simple “hola”, d’aquells enormes patis on cap company m’oferia jugar o d’aquelles classes que no aconseguia ni escoltar el professor perquè sabia que darrere meu tenia “monstres que qualsevol dia se’m menjarien”.
Sembla una obvietat, però cal recordar que les víctimes de bullying no han fet res a ningú, són simplement víctimes, ja sigui per la forma de pensar, vestir, origen, físic o sexe. Cap nen hauria de viure aquesta solitud tòxica que sents que gràcies a ella podràs protegir-te i allunyar-te d’allò que tanta por i angoixa et genera.
Mentiria si digués que la solitud va ser al pitjor que em vaig enfrontar, però ara que ho veig amb perspectiva, m’adono de com n’és de dolorós i m’escandalitza que un de cada quatre alumnes del nostre país visqui el mateix que vaig viure jo. Un nen mai no hauria de viure això. Tant me fa si tenim uns pèssims resultats en matemàtiques al nostre país o una comprensió lectora baixa com reflecteix l’informe PISA a partir del moment que un nen sent que va a una presó en lloc d’una escola. O quan veig que he de donar jo mateix formació a professors perquè a la universitat no els ensenyen com actuar davant d’un cas d’assetjament escolar.
Sabem que 1 de cada 4 menors pateix bullying al nostre país, que el suïcidi és la principal causa de mort en menors i que cada any hi ha més casos d’assetjament escolar amb violència i més suïcidis…
Què més necessitem per fer alguna cosa?
El meu desig és que aquest 2024 es parli més de l’assetjament escolar i es tracti com el que és un problema d’Estat. Que entenguem que és possible evitar-ho mitjançant un procés de prevenció, detecció i actuació, amb formació als professors en matèria d’assetjament escolar i amb nous protocols i lleis contundents on per fi siguin els assetjadors els castigats i mai més les víctimes les que hagin de fugir pel nefast sistema que hi ha. Si us plau, parlem més d’aquest problema i posem una solució.
