En un món profundament interconnectat, els reptes a què ens enfrontem globalment demanen més cooperació i un lideratge efectiu i compromès amb els drets humans. Enguany, amb la celebració del 75è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans encara calenta (10 desembre), aquest missatge és més urgent que mai.
La pandèmia ja va posar de manifest la clamorosa manca de governança global, a més d’una fràgil interdependència i necessitat urgent de co·laboració entre països. Avui el diagnòstic és alarmant: conflictes armats sense resoldre, paràlisi del Consell de Seguretat de Nacions Unides, desigualtats sistèmiques que amenacen drets fonamentals com l’educació o a la salut, un canvi climàtic que ja és la principal amenaça intergeneracional per a la humanitat, moviments migratoris i de persones refugiades que veuen vulnerats els seus drets de manera flagrant, noves tecnologies sense control, repressió de la protesta pacífica… La llista és llarga.
Des de la seva adopció el 1948, la Declaració Universal dels Drets Humans ha esdevingut un moviment global d’esperança i ha establert un marc sòlid per avançar cap a la justícia i la igualtat. Si veiem el got mig ple, tot i les dificultats i la incertesa que travessem, podem afirmar que l’existència dels drets humans ha estat globalment positiva. S’han experimentat avenços significatius en el dret a l’educació i la reducció de l’analfabetisme, en accés a atenció mèdica per a més persones, en igualtat de gènere i drets LGBTI, en la protecció legal contra la discriminació, en la prohibició de la tortura, s’ha creat la Cort Penal Internacional, s’avança cap a l’abolició de la pena de mort. Malgrat algunes crítiques inicials que, amb raó, titllaven la Declaració de ser un text nascut des de la mirada occidental, des del Nord, ràpidament es va transformar en un moviment global. Per primer cop s’establia un marc legal universal de protecció als drets humans, font de dret, que ens porta a dir que, sense cap mena de dubte, el món d’avui seria molt pitjor sense els drets humans.
Ara bé, arribats a aquest punt, toca moure’s i reimaginar els drets humans per afrontar els desafiaments actuals. Cal repensar i actualitzar la Declaració Universal per reflectir noves dinàmiques en les relacions globals entre individus, estats i grans empreses, per combatre discursos i polítiques que busquen minar la protecció dels drets fonamentals, o per conjurar les amenaces que alguns avenços tecnològics, com la IA, representen per a la salvaguarda dels drets humans.
Conscients del repte i del seu abast, des d’Amnistia Internacional llançarem a principis del 2024 la Comissió 2048, projecte d’espectre ampli per reimaginar la Declaració Universal dels Drets Humans de cara al seu centenari. Si la societat civil no lidera i pressiona perquè els drets humans avancin, segurament els governs no ho faran; en tenim molts exemples. Aquesta és una de les penoses conseqüències de la manca de lideratge global de què parlàvem al principi de l’article.
Així, toca resistir els atacs i, alhora, alterar i transformar el moviment de drets humans per aixecar des de la base uns lideratges, institucions i sistemes audaços que protegeixin el nostre planeta de tot el que actualment l’amenaça.
Estem en condicions de ser aquesta generació 2048? ¿D’agafar el relleu d’aquelles persones que, des de les cendres d’un món devastat per la guerra, van transformar la història amb el poder disruptiu de la Declaració Universal de Drets Humans el 1948? ¿O serem la generació que mira cap a una altra banda i ignora l’opressió de tantes persones mentre mantenim els nostres privilegis?
El llegat de la Declaració Universal ens repta a passar a l’ofensiva. Exigeix que resistim els atacs globals contra els drets humans. Però també ens diu que una posició estrictament defensiva no serà suficient. Ens demana també que alterem un ordre mundial que reprodueix privilegis i injustícies, que viola drets i silencia, si no elimina, les persones que defensen drets humans. Cal transformar la governança mundial reimaginant-la. L’actual exemple de la impotència de Nacions Unides i els seus mecanismes per aturar la mort massiva de civils a Gaza, tot i demanar-ho una immensa majoria (153 països en la darrera votació a l’Assemblea General), és un trist recordatori que això és més necessari que mai. Convertim-nos en la generació 2048 i portem més llum a un món fosc i hostil.
