El “verificador” salvadorenc juga a favor dels independentistes

Les negociacions a Suïssa entre Junts i el PSOE han despertat un interès mediàtic inusitat per les característiques que embolcallen aquests contactes. L’obscurantisme de les trobades, la falta de definició del seu full de ruta, el secretisme al voltant dels “mediadors” i l’aparició del salvadorenc Francisco Galindo Vélez i de la Fundació Henry Dunant com a verificadors dels acords són els ingredients d’una història inacabada. La fotografia de l’esdeveniment, vista des de la distància, no deixa de ser com un fotograma tret d’una obra de teatre. Els personatges donen a la situació un aire tragicòmic que bé podria passar per un sainet dels germans Álvarez Quintero o de Carlos Arniches. Fins i tot, aplicant-hi certa generositat, s’hi podrien endevinar trets de Jardiel Poncela o d’Alonso Millás. Perquè, al darrere de la simple i plana foto de les reunions s’hi amaga una trama d’amiguismes i conspiracions secretes contra Espanya per part dels independentistes i dels aparentment “neutrals” verificadors.

La neutralitat de Francisco Galindo i de la Fundació Henry Dunant és només una quimera. L’entitat verificadora té a Ginebra la Fondation Collège Universitaire Henry Dunant, una entitat especialitzada en “formació i investigació per prevenir el tràfic d’éssers humans”, en “l’intercanvi de bones pràctiques contra el tràfic d’éssers humans” i en “animar als supervivents del tràfic d’éssers humans i els que treballen sobre el terreny per combatre’l”. El seu president és l’advocat Michel Veuthey, exassessor del president del Comitè Internacional de la Creu Roja i “observador permanent adjunt de l’Orde de Malta davant d’organitzacions internacionals a Ginebra”. Per a aquesta fundació suïssa hi treballa també Kelly Ryan, advocada nord-americana que del 2002 al 2009 va ser nomenada per George Bush subsecretària d’Estat per a l’Oficina de Població, Refugiats i Migració. A més, és membre del consell assessor de la Universitat Catòlica d’Amèrica.

Els independentistes i la fundació tenen al seu darrere una llarga trajectòria de feines conjuntes, perquè les reunions a Suïssa venen des de lluny: la Fundació Henry Dunant ha recolzat l’independentisme des de fa anys i ha conspirat contra Espanya des de Ginebra al costat de Carles Puigdemont i Marta Rovira, la secretària general d’ERC expatriada al país helvètic, ajudant en l’estratègia d’internacionalització del conflicte català.

Aquesta fundació, que va participar en les negociacions de l’Estat espanyol amb ETA per a la fi del terrorisme, es va reunir en secret amb Carles Puigdemont i amb els seus homes de confiança l’any 2020. També ho va fer amb Marta Rovira. L’operació de suport a la internacionalització del conflicte era coneguda com a Espai Ginebra. Al final de l’agost del 2020, Puigdemont va ordenar al cap del seu gabinet, Josep Lluís Alay, que es desplacés a Suïssa amb Josep Rius, portaveu parlamentari, per parlar amb la fundació, que l’assessorava sobre la seva estratègia.

En aquells moments, la sintonia s’havia trencat entre Junts i ERC: els republicans criticaven feroçment Laura Borràs pel seu procés per corrupció i Junts estava obstinat a defensar aferrissadament la seva cap de llista a Madrid. “No ens respecten. I sense respecte és impossible rebaixar la tensió”, es queixava Puigdemont el 25 de juny del 2020. Alay responia: “T’ho he anat insinuat també. I li he dit a en Josep Rius. Per mi fa moltes setmanes que he perdut la confiança en l’Espai Ginebra, especialment en la Marta (diu una cosa i en fa una altra). I també en David (ha canviat a posicions molt dels comuns). Avui tenim Espai sense suïssos però serà un poema. Demà amb els suïssos, ja no sé què dir. Crec que hauria de viatjar aviat a Ginebra per poder parlar en privat amb HD, si ho veus bé”. Després, hi afegia una reflexió lapidària: “L’única obsessió de la Marta (i tot ERC) ara és tirar endavant la taula amb el Govern espanyol. Només ens volen per això. Perquè els justifiquem d’aquesta manera la taula”. L’expresident va ser taxatiu davant el pessimisme del seu cap d’oficina: “Parla amb en Rius, que també està al cas de tot. Crec que val la pena anar a Suïssa i parlar directament amb HD”.

En realitat, l’endemà d’aquesta conversa, Alay va mantenir una trobada amb responsables de la Fundació Henry Dunant per via telemàtica, a causa de la pandèmia del coronavirus. A mitjans de juliol, Alay va tornar a mantenir una videoconferència amb l’entitat. I el 22 d’agost, l’home de confiança de Puigdemont, pel que sembla, es va desplaçar a Suïssa i va demanar a Marta Rovira “que es torni a reunir el grup HD (sense suïssos) la setmana que ve. A veure quines explicacions donen. Fa més d’un mes que no hi ha contacte del grup”. L’endemà, el 23 d’agost, va tornar a Catalunya.

Joc a tres bandes

L’independentisme jugava a tres bandes internacionals: comptava amb el suport de determinats sectors russos, que veien en el procés català l’oportunitat de desequilibrar la UE; estava en contacte amb alts càrrecs del Govern suís per recolzar clandestinament la secessió de Catalunya; i mantenia la línia de suport de la Fundació Henry Dunant (i d’altres fundacions aparentment “neutrals”) per aconseguir suports internacionals a la independència de Catalunya.

A Suïssa, el suport del delegat de Polítiques de Pau del Departament d’Afers Exteriors, Roland Salvisberg, era explícit: Alay va arribar a definir la situació a Suïssa com “un escenari de protecció diplomàtica”. No endebades, Puigdemont es va reunir també amb Iuri Emelin en un hotel de Ginebra el 2019, un gestor de patrimonis resident en aquesta ciutat que li podia ser útil per teixir aliances amb les més altes esferes moscovites. Suïssa era, doncs, l’escenari ideal en el qual l’independentisme es mou com a peix en l’aigua.

El principal interès de Puigdemont en aquest moment era aconseguir ressò internacional per cridar l’atenció. Precisament, l’agost del 2020 va arribar a Berlín l’opositor rus Aleksei Navalni, que acabava de ser enverinat misteriosament. El 22 d’agost va ser ingressat a l’Hospital Charité de Berlín. El contacte de l’independentisme català amb Navalni es feia a través de Jaka Bizilj, director de la Fundació Cinema for Peace. “Estic pensant molt en el tema Rússia i aquests dies està tot molt complicat. Tenim un triangle complicat ara mateix davant. Lukaixenko-Navalni-Snowden. Com et vaig dir ahir, és en Jaka qui ha portat en Navalni a Berlín. Recomano que de moment no diguem res de Navalni. Res està clar i crec que és millor esperar i veure si hi ha hagut enverinament i, si és així, d’on ha vingut. Situació complicada a Moscou ara mateix. És un tema que voldria parlar amb tu també, però sense presses. Divendres vinent o l’altra setmana a Waterloo. Ja em diràs”, escrivia Alay a Puigdemont. Els contactes d’Alay amb alts càrrecs russos, com Ievgueni Primakov, obligaven a una discreció que de vegades era dinamitada per Puigdemont amb les seves estrambòtiques aparicions a la premsa. Però tot acabava a Suïssa, on la cobertura de les autoritats era total.

El PSOE cedeix

Però hi ha diverses incògnites que s’han de respondre per conèixer l’abast de la situació política que s’està vivint en aquests moments. En primer lloc, per què es va triar Carles Puigdemont com l’interlocutor i no la cúpula de Junts? En realitat, Puigdemont és un militant de base que no ocupa cap lloc de responsabilitat al partit. “Però és qui mana. Això ho saben fins i tot les rates, i per això va ser triat. Sabem que qualsevol decisió ha de passar per ell, i per això es va demanar fil directe amb Bèlgica, amb ple coneixement de Jordi Turull, que és el secretari general del partit”, explica un diputat del PSOE a EL TRIANGLE.

A la zona fosca de la història queda saber per què Pedro Sánchez va acceptar negociar tots els punts plantejats per Puigdemont a principis de setembre. Des de les files socialistes insisteixen que no s’ha acceptat res i, en tot cas, la negociació decidirà si aquests punts finalment es mantenen en l’agenda. Però això no és el que diuen des de les files independentistes, que atribueixen aquesta cessió del PSOE a la desmesurada ambició de Sánchez i al seu afany per ser president del Govern a qualsevol preu. “No fa falta ser uns linxs per adonar-se del seu tarannà ambiciós”, subratllen els sobiranistes.

Un altre tema misteriós és l’escenari triat: Suïssa com a espai de negociació no és el marc més idoni per a l’Estat espanyol. Un territori neutral, com demanaven els independentistes, ho hauria estat igualment Brussel·les, però a la capital belga hi ha massa ulls i orelles pendents del que fa Espanya. Suïssa és més discret, els interlocutors passen més desapercebuts i, a més, és més difícil espiar les converses. I l’independentisme prefereix jugar en terreny propi. Contràriament al que sostenen els socialistes, Ginebra no és el lloc idoni per a les trobades, perquè Puigdemont juga a casa.

L’obra de teatre s’embolica més amb la irrupció d’ERC i la seva petició que també vol un mediador. Pedro Sánchez va admetre que no serà el mateix que el de JxCat i, per tant, els de Junqueras també tindran el seu verificador i el seu minut de glòria. El PSOE està disposat a donar totes les facilitats perquè els independentistes catalans se sentin còmodes en els seus papers de salvadors de la pàtria catalana. Però amb un detall: cadascú per la seva banda. No hi haurà negociació conjunta de Junts i Esquerra.

La portaveu del Govern, Patrícia Plaja, va afirmar que és positiu que hi hagi diverses taules de negociació perquè això suposa obrir nous espais de diàleg. Objectivament, hi ha només dos espais oberts: els establerts per JxCat i per ERC, tant en la seva qualitat de partit com en la seva qualitat de Govern. Però, va subratllar Plaja, “el president Aragonès ja va dir que seria bo treballar conjuntament tot l’independentisme, però independentment que la negociació estigui fragmentada en diverses taules, estem asseguts tots al mateix costat de la taula. No és una competició de taules, estem treballant amb objectius compartits”. La contradiuen els recels mutus, que fan impossible unificar un sol interès comú en el posicionament de Junts i ERC.

Els republicans en tenen prou d’adjudicar-se el mèrit d’haver obert negociacions amb el PSOE i subratllen en cada compareixença que donen la benvinguda a Junts a l’espai de la negociació, fins fa poc negat per Carles Puigdemont i companyia. I a Junts en tenen prou de visualitzar que tenen més influència que ERC sobre Pedro Sánchez i que Puigdemont ha aconseguit més concessions que Oriol Junqueras. És l’eterna guerra entre els dos grans partits sobiranistes. I és l’única veritat que tots estan disposats que es filtri a l’opinió pública. Tota la resta entra, de moment, dins de la qualificació de secret d’Estat.

*Pots llegir l’article sencer al número 1556, de l’edició en paper d’El Triangle