L’estigma que ha perseguit a les persones LGBTI+ que estan accedint a les residències i centres de gent gran encara és viu, i la seva estada en aquests espais d’envelliment requereix accions específiques d’acollida i acompanyament. Per aquest motiu, la Generalitat ha editat una guia pràctica per incorporar la perspectiva LGBTI+ a les residències i altres centres i recursos per a persones grans.
Aquesta guia vol ser una “eina pedagògica”, com destaca en declaracions a EL TRIANGLE el president del Casal Lambda, Jordi Samsó, que ha col·laborat en la seva elaboració. Des d’aquesta entitat, nascuda l’any 1976, es lluita per la normalització social del col·lectiu i per combatre situacions de discriminació.
Aquestes generacions de LGTBI+ van viure una joventut marcada per la persecució policial i l’empresonament en determinats casos a causa de la Llei sobre perillositat i rehabilitació social, que va estar vigent des del 1970 fins a la seva completa derogació l’any 1995. Una persona transgènere podia ser jutjada per “escàndol públic” durant els anys 80 amb total cobertura legal i, per tant, van viure durant dècades sota la pressió d’una normativa sistemàtica de repressió de l’homosexualitat i la transsexualitat. No només la legislació estigmatitzava el col·lectiu, sinó que van arribar crisis importants com la del VIH/sida, que afegien un altre estigma al seu desenvolupament vital. Com a resultat, “estem parlant d’una generació castigada per la legislació i les circumstàncies, molt temorosa de la seva intimitat i desconfiada i maltractada”, segons el president del Casal Lambda.
A partir dels anys 90, la situació va començar a canviar per al col·lectiu de forma significativa. Un pas decisiu va ser la recomanació de la Unió Europa als estats membres perquè comencessin a regular els drets de les persones LGBTI+ i fomentessin legislacions per evitar la discriminació i per promoure drets, prohibits fins aleshores, com les unions civils o els casaments. La història va fer un gir descomunal per a tot el col·lectiu, però “va deixar empremta en tota una generació”, com afirma Samsó.
El president de la Fundació Enllaç, Josep Maria Mesquida, també afirma en declaracions a EL TRIANGLE que “parlem d’una generació travessada per moltes dificultats, i aquestes dificultats emergeixen en forma de moltes coses quan aquestes persones són grans”. Un dels elements que sorgeix és la soledat no volguda. Dins del col·lectiu hi ha persones que tenen “absència de família” o “famílies que no els reconeixen”, i això “condiciona l’àmbit de les relacions socials”, com indica Mesquida.
A aquesta fundació que dona suport a les persones LGBTI+, familiars i amistats, “hi arriben persones que ens diuen que no saben què fer quan arriben les vacances, o el dia de Nadal. És una soledat complicada i estem més sols que altres persones. A tot això, també s’hi afegeixen més dificultats en l’àmbit de la salut mental, i és indicatiu que alguna cosa passa en el nostre camp de les xarxes relacionals”, afegeix. Si bé és cert que existeix “un fort teixit associatiu que hi ha donat resposta en determinats moments complicats, com amb la crisi VIH/sida o l’activisme pel dret al matrimoni, en general, els nostres diumenges són més solitaris que els de la resta de la població. L’associacionisme dona resposta parcial i pal·liativa a aquestes situacions, però encara no és un substitut de les xarxes de relacions de què disposen altres col·lectius i persones”, afirma Josep Maria Mesquida.
Conscients de la història vital d’aquest col·lectiu de persones grans, la guia pràctica per incorporar la perspectiva LGBTI+ a les residències i altres centres i recursos per a persones grans vol ser una “eina pedagògica” dirigida tant als directius com les plantilles dels equipaments perquè atorguin a aquests usuaris “el respecte i el bon tracte que mereixen”, segons paraules de Jordi Samsó.
Alguns dels consells són “no ridiculitzar mai, generar espais per expressar-se, resoldre un profund desconeixement que existeix sobre el col·lectiu i, en definitiva, fer que la gent es pugui trobar bé, acollida i no jutjada, acompanyada i tractada amb respecte”. Jordi Samsó creu que el millor camí és la pedagogia i no la sanció.
Entre les recomanacions de la guia, hi ha accions dirigides a fomentar un accés sense temor al rebuig a través de la creació i publicació d’un protocol d’acollida del centre. També es demana a les direccions que revisin tots els formularis i reglaments interns perquè incloguin la perspectiva LGBTI+ i que s’eviti el llenguatge discriminatori. Per exemple, no donar per fet que un matrimoni és entre un home i una dona, o que els textos no continguin expressions masclistes. Amb la voluntat de millorar el període d’estada, la guia recomana que es nomeni una persona que sigui el referent LGBTI+. La programació d’activitats de lleure sobre la realitat LGBTI+ també s’inclou en el document, juntament amb una adaptació dels banys. Per evitar qualsevol assetjament o discriminació, una eina útil és disposar d’un protocol específic d’intervenció, incloent-hi mecanismes de denúncia.
Des de la Fundació Enllaç, Mesquida està satisfet de l’impacte de la guia perquè ha generat espais informatius als mitjans, ha generat debat públic, i tot això és positiu, amb independència del seu grau d’implementació. Això no obstant, vol deixar clar que cal continuar treballant i amb la guia no n’hi ha prou: “La guia no pot ser l’excusa per no fer més coses, ja que ara està orientada a recursos sociosanitaris, però ser gran no és només ser una persona dependent”. Hi ha més reptes, i un d’aquests, segons Mesquida, “té més a veure amb l’àmbit de les relacions socials, i no tant amb la dependència. La feina s’ha de fer per aquí, perquè la soledat no volguda és molt present en el col·lectiu”.
Els homosexuals ja esdevenen avis i àvies
Jordi Samsó, president del Casal Lambda, exposa que els models familiars són més diversos. Fins ara, el col·lectiu LGBTI+ no havia completat el seu cicle de vida com els heterosexuals, però això ha canviat. “Ja tenim famílies amb dues mares o dos pares i amb adolescents o estudiants universitaris. Aquestes famílies ja hi són, i tenen descendència. Potser no tenen 70 anys, però ja n’hi ha de 50 amb fills i filles grans, que els converteixen en avis i àvies”. I afegeix: “Són avis i àvies perquè les lleis els han acompanyat en el seu cicle vital, i això implica un punt de trencament i millora la visió global de l’itinerari vital que fem les persones LGBTI+. Tot això és un gran triomf del moviment: es deixa de vincular el col·lectiu amb la joventut eterna i es dona visibilitat a les persones grans”.
