El cotó és una de les matèries primeres més cobejades per elaborar roba, des de temps immemorials han sigut els pobladors de la perifèria mundial, i dels EUA, tenint en compte la població negra, el triangle de l’esclavitud, i els pocs drets dels quals gaudeixen molts ciutadans arreu del món. Actualment, Bangladesh és l’epicentre de la tintura, i de la fabricació de roba, però també a països de l’est, i algunes zones d’Àfrica hi ha gent treballant en condicions infrahumanes per abastir al sistema capitalista. Els cossos que el van recollir a la seva floració ho recullen també en la seva destrucció. L’economia es deteriora, i el sistema hidràulic tan necessari per als processos de tintura, i de confecció de les nostres vestimentes fan de la indústria tèxtil un llop feroç.
La deslocalització va suposar la pèrdua de llocs de treball per a molts ciutadans, amb el contrapunt que al lloc a on les van portar els treballadors ni de lluny tenen la mateixa sort. L’Índia es una mina d’accidents en fàbriques tèxtils amb la conseqüència de vides perdudes, tot just es fan inspeccions de treball. Als EUA., i a Europa hi ha subsidis per als treballadors del cotó, però a la perifèria global s’estan morint de fam.
L’art s’expressa a través de la nostra indumentària, la nostra cultura, el nostre estil de vida, i de pensament. No podem escapar del fet que ens identifica com a individus. Les polítiques ambientals haurien de començar a reduir la contaminació, prendre mesures al respecte, i donar alternatives, només així es podrà pal·liar el gran dany que s’ha infligit al nostre Planeta.
Per altra banda, i sense ser menys important està l’impacte econòmic que suposa la insostenibilitat, el globus ens imposa transformar les nostres polítiques, perquè com narren al documental: Crónicas, Antropoceno: nuestro legado en las rocas, ens veiem abocats a canviar de forma radical el nostre estil de vida si volem sobreviure, i encara així no ho farem, excepte una humanitat residual arran de l’Àrtic, i de l’Antàrtida, en condicions infernals.
Això suposarà una reducció irrevocable al sistema econòmic. Noves formes de sobreviure monetàriament a l’impacte ambiental, i les noves polítiques, que haurien de ser normes, és a dir, començar a normativitzar les polítiques ambientals. El precedent de l’explotació d’una bombolla és la Pandèmia, la indústria de la moda va sofrir un sobre estoc, i ha de desfer-se del sobrant com més aviat possible, per això és necessària la contaminació mediàtica de la moda, en el sentit que contínuament fa l’efecte de que la moda està canviant.
Ens trobem a un bucle de retroalimentació, no es pot deixar de produir pel sistema capitalista que ja no concep el fet de sobreviure sense consumir a cegues, l’autarquia de Plató sembla venir a col·lació, per a recordar-nos l’autonomia necessària de cada racó del Planeta per a subsistir, altrament es farà inhabitable. Com exposa Diego Fusaro a Globalización Infeliz som l’espècie Homo vacuus: sense identitat, o Plató a La República o l’Estat en el “Mite de la caverna”, no tenim consciència subjectiva de la nostra condició objectiva d’éssers explotats, som part de la mercaderia que adquirim.
Reencarnarem a un altre Planeta, a un altre cel? Sigui com sigui ho farem nusos. Del logos al ‘logotip’; no som res sense una marca capital sobre el nostre cos, que indiqui la nostra posició social. Desafortunadament del taller a la passarel·la hi ha un salt quàntic, un total desequilibri pel que fa a la igualtat, i això no pot arribar a bon port quan les riqueses no bastin per salvar el Planeta.
Els sous que reben les dones que sustenten l’indústria de la moda-que tenyeixen, broden, planxen, confeccionen-, són infrahumans, i, com a contrapunt a això les models d’alta costura cobren sous fora d’òrbita per a lluir-lo per a la venda, venen misèria a preu de luxe. La vanitat a la seva màxima expressió, però a causa de la gran crisi climàtica s’acabarà el multicolor i tornarà el marengo de les roques obscures.
«Porque dijo un sabio un día que a los sastres se debía la mitad de la hermosura». El Perro del Hortelano, Lope de Vega, (1618).
