“Fins a quin punt podem considerar que vivim en una societat lliure quan la meitat d’una societat té por de ser governada pels representants de l’altra meitat?” (Fernando Vallespín)
Empantanats i bloquejats com diria Joan Coscubiela. Així porta des de fa molts anys la política espanyola. Des del 2014 es pot dir que comença un cicle de fragmentació parlamentària amb l’arribada de nous partits i on les eleccions se succeeixen a ritme trepidant. El nou discurs polític es focalitzarà en consignes i eslògans en 124 caràcters, clau de la retòrica propagandística que ens inunda. “Sanchismo o Espanya, o Comunisme o Llibertat”, és tota una mostra del nou argumentari. I el pitjor de tot plegat és que hem normalitzat i interioritzat aquesta manera de parlar de política.
El resultat l’hem viscut en com certes narratives polítiques i mediàtiques han tensionat la societat fins a les seves costures i han intimidat amb les seves paraules i formes. Les reflexions de Daniel Fernández, un dels editors i demòcrates catalans més importants d’aquest país són més que significatives: “Ens ha dolgut aquesta campanya electoral farcida de mentides i a cara de gos. Un altre cop gerracivilisme en vena.”
Potser tot aquest relat visceral i tòxic, de deshumanització de l’oponent, que s’ha anat construint, s’ha acabat tornant en contra dels seus publicistes més grans, com estem veient amb la crisi que viu, d’una banda, l’independentisme a Catalunya i, de l’altra, el fracàs electoral del Partit Popular i la seva incapacitat per teixir aliances. Els símptomes de cansament són evidents i sembla que aquesta podria ser l’espoleta per obrir un camí cap a la moderació, la gran revolució, per a molts, que el país necessita.
Encara que no ho sembli, alguna cosa sembla moure’s en el substrat de la política espanyola i així ho reflecteixen pel seu rigor i pluralitat algunes tertúlies periodístiques i tribunes polítiques. Entre elles, destacaria la d’Ernest Urtasun, portaveu de Sumar. Les seves paraules, hores després d’acabar les eleccions, han estat un exemple d’un nou estil polític que es podria estar conformant. I és que cada cop es qüestiona més l’actual manera d’explicar la política en detriment del que alguns anomenen la cultura de la conversa. Però caldrà temps i maduració i sobretot lideratges i discurs capaços d’avançar en aquest camí. La paciència, la mirada llarga, ara és important.
El resultat electoral ha creat un clima polític de confusió, de perplexitat. Ningú té clar què fer, cap on anar i alguns segueixen en campanya electoral, a la recerca del relat guanyador. Una política a curt termini que ens ha portat a la situació actual. Tot i això, el vot ciutadà ha enviat un missatge plural i divers i cal escoltar-los tots. És moment d’aportar solucions als grans reptes que aquest país té plantejats, és moment de més realisme, pragmatisme i prudència. És un moment de construir ponts, de generar confiança. És un moment que implica tothom.
La voluntat de la ciutadania ha estat expressada. Dretes, esquerres i nacionalismes diversos, tots presents a les Espanyes i tots amb la seva legitimitat. Un fet que evidencia la necessitat imperiosa de pactes i diàleg. Una cosa natural a la majoria dels països europeus, però que aquí ens costa més quan es tracta del govern de l’Estat. Encara que aquest darrer govern de coalició marca un canvi en aquesta direcció. Nucio Ordine, premi Príncep d’Astúries d’Humanitats, va més lluny i es preguntava: com podem viure els uns sense els altres?
Tot i això, l’autocrítica no acaba d’arribar. Tot i que aquestes eleccions han servit per conèixer-nos millor, per despullar tothom, líders i discursos. Aquí ningú ja hauria de patrimonialitzar la veritat o la bondat com és tan habitual en certes dialèctiques polítiques. Es pot pensar que el temps ens farà madurar com a societat i potser ja és hora de reivindicar una nova cultura política i una nova ciutadania. En resum, un reset, un canvi de programari per a l’Espanya del segle XXI, amb paraules d’ara.
Sens dubte, si ens centrem en la campanya electoral, el missatge de fons que més ha ressaltat ha arribat des de Catalunya en la veu de Salvador Illa. El líder socialista reivindicava amb força i passió, gairebé amb ràbia, la convivència i la tranquil·litat. Paraules gens especials però que tots necessitem sentir als nostres líders polítics. Cal felicitar-se que hagi estat des de Catalunya, avantguarda tant de temps de l’Espanya il·lustrada, la que amb els seus resultats electorals hagi servit per frenar els extrems de banda i banda. Doncs bé, a aquest missatge cal donar-li forma i contingut.
Com reflexiona el psiquiatre basc Pablo Malo Ocejo: “sempre s’ha dit que la gent podia tenir diferents idees polítiques que totes eren legítimes i que podíem votar entre elles. Tot i això, hi ha una idea que les bones són les nostres, les del nostre grup i les altres idees són les dolentes…i això es carrega el joc democràtic”.
Al discurs de l’odi que hem llegit principalment en una part dels missatges polítics de la dreta, se li ha oposat des de l’esquerra el discurs de la por. I al final ningú no ha estat capaç d’articular un discurs d’esperança, d’il·lusió. Per això la necessitat d’obrir un temps de debat i valoració col·lectiva i que les estratègies de seducció tornin a imperar. Però per això es fa necessari un canvi, no només de mentalitat, sinó també de la lògica ideològica i emocional en què estem instal·lats. Estem necessitats d´una catarsi que ens faci sortir d’aquest bloqueig i desconfiança.
La realitat és que hem convertit la política en un tema de bons o dolents, d’amics i enemics, més propi de la religió i d’èpoques ja caducades que tenen poc o res a veure amb el món actual. Un món en plena transformació on la intel·ligència artificial anuncia un canvi extraordinari i on les pantalles s’han convertit en la nostra manera de sentir i estar. I tot això en societats, no oblidem, molt individualistes, caïnites en la política i amb manca d’enllaços comunitaris. És la que alguns anomenen Espanya de les piscines, que viu molt confortable.
En aquestes circumstàncies, molts ens preguntem on va quedar el nostre discurs conciliador d’una Espanya oberta i plural, respectuosa amb totes les nostres llengües i sentiments de pertinença. La política dels contrapoders, la d’acceptació de l’altre i del pluralisme. Sembla que no ens hem acabat d’alliberar d’algunes de les nostres herències del passat, religioses i patriòtiques en el sentit més dogmàtic. Arribats a aquest punt ja és hora de treballar per un discurs de regeneració moral i política de la vida espanyola.
Ara ja comença o ha de començar un altre moment, més de matisos que d’extrems i cal obrir un temps de col·laboració institucional i diàlegs. Incorporar el PP i els nacionalismes perifèrics als pactes, superar la fractura del procés a Catalunya, i contribuir a la governabilitat d’Espanya, entre altres coses, apareixen a l’horitzó com a objectius necessaris per millorar la convivència.
Però es fa més necessari que mai abandonar aquest bipartidisme de les emocions que segons Manuel Cruz, una referència política i democràtica per a tants, ens porta finalment “a la derrota de la raó, de la política i de la pròpia possibilitat d’acordar entre tots alguna idea, de com viure junts de la millor manera possible”.
Finalment, no està malament recordar les paraules de Gonzalo Bernardos: “Des d’aquestes línies, un socialdemòcrata desitja al nou president (sigui qui sigui) molta sort, ja que la seva serà també la del país.
