La ciutat es va fonamentar amb base en el naixement de la política, que per aquells moments era un compendi de tots els poders: els aristòcrates. Les llibertats assolides han fet que al carro del progrés –new age-, s’hagi sumat tot el món amb les conseqüències evidents de la radicalització de les gents i la proliferació de les desigualtats.
La ciutat és ara una màquina per renovar entorn de les necessitats del mercat, això no és cap novetat, perquè la bossa ha fet que les crisis migratòries s’hagin accentuat per causes vàries -guerres, canvi climàtic, millora de qualitat de vida, etc.-. No podem oblidar que la ciutat és una fidel serventa de l’home, i que va néixer per a cobrir les seves necessitats -de comerç, socialització, culturització, etc.-.
L’urbs encara és la nostra màquina de vapor alimentada ara per les noves tecnologies, i la intel·ligència artificial, que ha irromput a una velocitat impredictible. Les nostres ciutats s’enfronten a crisis globals, i són el bressol de milions de ciutadans que projecten en elles les seves vides.
Els espais verds són autèntics tresors dins d’aquestes. La natura al mig de la ciutat suposa certa qualitat d’existència. So pena es creua amb la intensa massificació que vivim en l’actualitat a les grans, i mitjanes urbs com, per exemple: Barcelona o Sabadell. La ciutat Condal serveix a un mercat en contínua expansió i devorador de tota autonomia estatal, en el sentit que fa falta millorar el mercat immobiliari, i adaptar les polítiques socials a aquests nous fenòmens de massificació social.
Les ciutats són una performance en continu moviment. A través d’elles com observava Baudelaire veiem transitar de la gent mentre el món ja és un altre. L’espai públic de la ciutat és un escenari a on regeix el nervi mundial. Barcelona projecta els canvis als seus carrers, en el sentit que és el portal europeu al qual tothom ve a veure la vida passar, els versos et broten, les persones t’animen a entendre els canvis implícits que porten la seva presència.
Sense romantitzar l’escenari entraré en matèria econòmica entenent que, els poders públics han fet de les seves polítiques exteriors braços comercials, sense o preveient les conseqüències. Espais públics com a tal existeixen pocs; perquè tot pertany a algun poder econòmic, i, encara que als EUA existeixen les community, aquí es reflecteix en barris com: Salamanca a Madrid, o Pedralbes a Barcelona. A un altre escala l’estratificació queda implícita de forma sistemàtica. Parlarien doncs d’espais públics per a uns pocs privilegiats, però la realitat és altre. Aquí prima higienitzar les ciutats, perquè la insalubritat es respira a l’aire. Renovar el paisatge, invertir en urbanisme de dins cap a fora, perquè l’efecte rebot sigui la millora de la majoria dels ciutadans.
Al centre de les ciutats podem observar una mescla d’oci, economia, i política. Les grans places són centres de consum massiu, però també d’empresaris, i polítics, que anuncien en elles els canvis que posaran al seu programa electoral. El que el poder no hauria d’obviar és que si s’incrementa la violència als marges acaba traspassant els límits i envaeix, és a dir, pel bé comú i amb el fi d’evitar revolucions com a èpoques passades és necessari transformar la ciutat, i equiparar-la a la transformació que ha patit.
No podem ignorar l’augment imparable de les morts a causa de malalties respiratòries. Es tracta de renovar les ciutats, observar quines són les mancances dels ciutadans davant dels canvis socials, i invertir a tots els districtes, perquè si només s’inverteix als del centre es radicalitza l’ambient i es torna irrespirable. Com a tal, la nostre fidel serventa forma part de la nostra existència, i en conseqüència s’ha d’invertir a la seva màxima extensió, per poder gaudir d’una major qualitat de vida en general.
