Els creuers no salpen del port sense haver reunit als passatgers amb instruccions de com comportar-se en cas d’emergència, assenyalant les marques al terra indicant els llocs de concentració, instruint sobre armilles i bots salvavides perquè tothom sàpiga el que ha de fer si sona l’alarma.
El 2019 ajuntaments, parlaments i governs van fer sonar l’alarma declarant la situació d’emergència climàtica. Però no s’ha produït cap resposta ni es veuen modificar comportaments com pertocaria en una situació d’aquestes. O són tan tímides les reaccions que el vaixell es continua enfonsant i nosaltres amb ell.
Els qui encara analitzem la història considerant la influència dels poders econòmics sabem que aquests s’organitzen per influir en tots els àmbits de la societat per mantenir el sistema imperant fa 200 anys consistent en cremar energies fòssils que augmenten les temperatures, disminueixen les pluges, i empitjoren de forma dramàtica l’aire que respirem. Les conseqüències per la vida dels éssers vius són colossals: gairebé 4.000 morts prematures anuals a la conurbació de Barcelona, 35.000 a Espanya i 8 milions al món. I el pitjor és que deixem un Planeta invivible.
He recorregut Catalunya aquests dies des del Pont de Suert fins Alcanar passant per Barcelona, Matadepera, Capellades,Tarragona, Valls, Flix i Santa Bàrbara explicant aquestes coses. He preferit en aquesta ocasió argumentar-les des del punt de vista econòmic però no parlant dels costos en vides i malalties sinó de les oportunitats econòmiques que suposa passar al nou model energètic 100 % renovable. Vaig pensar que potser seria un argument més convincent que no pas la vida i la salut dels éssers vius.
Vaig fer una estimació per cada municipi on anava calculant diferents factors a tenir en compte en funció dels habitatges de cada municipi, equipaments públics, mitjans de transport terrestre, marítim o aeri, l’extensió, els espais antropitzats, etc. No hi ha estudis així i vaig pensar que no podia ser per casualitat. Només fa uns mesos el Col·legi d’Enginyers Industrials en va publicar un que parla de 230.000 milions d’euros si volem tenir una Catalunya amb energia 100% renovable.
Perquè el lector o lectora es faci una idea de la magnitud de les oportunitats econòmiques que significarà en la nostra civilització el canvi energètic, a la ciutat de Barcelona s’hauran de fer unes inversions de 48.000 milions d’euros fins al 2050; a Tarragona 3.000 milions. Són inversions molt considerables, moltes noves activitats i llocs de treball, nous hàbits d’estalvi a integrar a la nostra agenda familiar, a la de les empreses, a l’administració.
No cal dir que aquestes inversions no les ha de fer només l’administració pública tot i que hauria de prendre part en el negoci de l’energia que cada vegada hi ha més coincidència en considerar-la un dret. Perquè, com l’aigua, no es pot viure en condicions dignes sense tenir-ne assegurat l’accés.
No sé si aquests arguments acabaran de mobilitzar la nostra societat començant pels seus dirigents de tot tipus, econòmics, socials i polítics i acabant pel conjunt de la ciutadania. Hi ha massa interessos en joc que malden per perpetuar el sistema de consum desaforat actual i d’energia contaminant que el sustenta.
I continuem sentint missatges com el del President de la principal petroliera espanyola aquests dies en contra del nou sistema energètic però també de gent de bona fe que s’oposa a la substitució de combustibles fòssils per energies renovables quan parlem d’ocupar un 2,5% del territori de Catalunya ( un 3% a Alemanya).
No pot ser que ignorin que l’energia surt d’algun indret concret. Durant milers d’anys a Catalunya, com a tot arreu, els pagesos destinaven una part de les finques al conreu de cereals per alimentar els animals de tir i boscos per abastir-se de llenya. Però amb l’aparició dels tractors es van traslladar aquests terrenys a països llunyans productors de petroli i de gas. Ara veiem que allò ens ha portat problemes greus com malalties i morts per contaminació, augment de les temperatures i guerres.
Cal recuperar la generació d’energia a casa nostra procurant que estigui el màxim de distribuïda i no només en l’espai sinó també, en la mesura del possible, en la propietat per evitar abusos que coneixem massa.
L’alarma fa quatre anys que sona i hi ha molta gent que no vol que la sentim ni ens preparem per fer front a l’amenaça mentre pugen les temperatures, ens quedem sense aigua, emmalaltim, morim i deixem un Planeta on els nostres descendents tindran difícil viure. Ho consentirem?
