El 7 d’abril es van complir els dos-cents anys de la invasió del territori espanyol per part d’ un molt nombrós contingent de tropa francesa –els anomenats cent mil fills de Sant Lluís-, a la qual es va unir un important contingent de realistes espanyols. Aquesta tropa estava comandada pel Duc d’Angulema, nebot del rei Borbó Lluís XVIII i, amb el vist-i-plau de les potències que integraven la Santa Aliança, i tenia per finalitat posar fi al règim constitucional existent a Espanya d’ençà la “revolució” liberal de 1820, que es va iniciar amb el “pronunciamiento” del tinent coronel Eduardo Riego en la localitat sevillana de Cabezas de San Juan, al so de l’himne que coneixem com el de Riego, encara que és d’autor desconegut. Es tractava d’alliberar el Borbó espanyol, Ferran VII (anomenat el “deseado”, sembla ser que sobretot pels seus atributs descomunals), el qual suposadament es trobava retingut a la ciutat de Cadis pels liberals, tot i que se sabia que aquell Borbó espanyol també conspirava per tal que es produís un canvi de règim. Galdós, al seu episodi nacional “Los cien mil hijos de San Luis”, descriu les intrigues d’aquest rei tan poc fiable, fill de l’inefable Carles IV (o de Godoy, segons matisa Josep Fontana), el qual volia facilitar l’entrada al territori espanyol dels francesos –que, al capdavall, eren parents seus-, entrada que va posar punt final al trienni liberal i suposà l’inici d’una època de pel·lícula de terror, “La dècada ominosa”. Tal com va escriure Chateaubriand, que llavors dirigia la política exterior francesa, es tractava de restablir un Borbó en el tro, per la intervenció d’un altre Borbó, Lluís XVIII. Tot quedava en família i s’evitava que aquella onada liberal espanyola no s’escampés per una Europa on llavors abundaven –imperaven- els règims monàrquics de caràcter reaccionari i poc donats a escoltar altres alternatives. (Què s’havien cregut aquests liberals?) Aquesta va ser la segona invasió de tropes franceses que es produí durant el segle XIX a Espanya: la primera va tenir lloc, com és sabut, en 1808, quan, en comptes d’un Borbó, regnava Napoleó a França i a mitja Europa, i va topar amb la resistència d’un poble (la majoria dels espanyols eren camperols, jornalers) que tenia molt escassa simpatia envers els francesos. Aquesta segona invasió de 1823, en contra del que pensaven els liberals espanyols, no va trobar-se amb la mateixa resistència popular que desencadenà la invasió napoleònica. Les circumstàncies, ara, eren diferents: l’historiador Josep Fontana explica que no era d’esperar que un poble que, empès per l’Església, es considerava menystingut per la política constitucional (els liberals tenien predicament en les ciutats i entre les classes il·lustrades), mostrés oposició als francesos, els quals, aquest cop, venien a restablir al rei Ferran VII, el “desitjat”, en el poder absolut i procuraven no ser massa abusadors. No és d’estranyar, per tant, que tots aquells fills de Sant Lluís (alguns dels quals havien participat també en la invasió napoleònica) no trobessin ara gaire resistència per part de l’exèrcit espanyol, excepte en algunes ciutats com Corunya, Sant Sebastià o Barcelona. Segons sembla, aquell exèrcit va ser rebut, en alguns casos, als crits de “Vivan las caenas”, “Viva el Rey absoluto”,“Viva la Religión”, “Viva la Inquisición” (que seria restablerta per un curt període de temps) o el de “Mueran los negros” (els “negres” eren llavors els liberals, que eren vistos com dimonis). Encara que, en més d’un cas, el règim del trienni liberal s’havia comportat amb escassa indulgència envers els dissidents, la repressió desencadenada pels absolutistes fou molt més feroç: una de les primeres víctimes fou el tinent coronel Eduard Riego i, amb ells, van ser milers els “liberals” o presumptes liberals eliminats o fets desaparèixer. També van ser molts milers els espanyols, militars en la seva majoria, que es van haver d’exiliar per diversos països d’Europa (França, Anglaterra, Portugal): un exemple clàssic és el del pintor Francisco de Goya, que va marxar a Bordeus, fastiguejat d’aquell règim opressiu de Ferran VII.Si exceptuem l’actual democràcia, nascuda amb tantes dificultats l’any 1978, a l’Estat espanyols han estat de molt escassa durada les experiències liberals democràtiques assajades durant els segles XIX i XX: el trienni liberal, que Josep Fontana qualifica de revolució frustrada, va tenir una existència de només tres anys; més curta va ser la durada de la primera República, nascuda l’11 de febrer de 1873 i dissolta el 29 de desembre de 1974; una mica més llarga va ser la vida de la segona República, nascuda el 14 d’abril de 1931 i morta l’1 d’abril de 1939. Recordar aquestes dades i les terribles conseqüències que van patir els que gosaren fer front als règims monàrquics imperants en cada moment, hauria de formar part de la nostra memòria històrica i ens hauria d’ajudar a entendre’ns una mica més a nosaltres mateixos. Més que res per evitar la seva repetició, si és que això és possible.
