Ara fa just un any escrivim l’article titulat “Un tir Olímpic al peu”. Va ser quan la Generalitat de Catalunya encara tenia viva l’esperança d’aconseguir els Jocs Olímpics d’Hivern 2030. Nosaltres ja la vam donar per morta, com ha estat així. El projecte va traspassar, però ningú l’ha enterrat, ningú no ha reconegut la seva mort, no hem llegit cap esquela, no s’ha produït cap dimissió, ni hem vist cap balanç de quant va costar aquell somni que van condemnar al fracàs amb la gestió.
Les causes del fiasco ja les apuntàvem en aquell article: “Els governs de Catalunya i Aragó no només no s’entenen, sinó que estan a la grenya. Aquest enfrontament arriba al CIO, Comitè Olímpic Internacional, que òbviament en pren nota. I s’encenen totes les alarmes”.
“Ve el rei a Barcelona i l’alcaldessa i el president de la Generalitat li fan el buit, mentre les seves organitzacions i partits afins com la CUP munten aldarulls als carrers”.
“Ve el president del grup Volkswagen (VW), Herbert Diess, visita la planta de Seat a Martorell i acudeix el rei Felip VI i el cap del govern espanyol, Pedro Sánchez, però no es presenta el president de la Generalitat.”
“Té algun sentit gastar la més mínima de les energies en una candidatura que neix morta i que fuig del debat mediambiental, de màxima sensibilitat en l’opinió pública per les amenaces que comporta el canvi climàtic? O es tracta, en definitiva, d’una altra excusa matussera per continuar venent al món el procés de mai acabar? La candidatura Barcelona-Pirineus està morta i difícilment ressuscitarà”.
La causa principal d’aquest fracàs és una actitud que repeteixen constantment els polítics independentistes catalans: Ens mostren el món com a “catalans eternament emprenyats”. Protesten per tot, per no aconseguir res, i continuar venent que som víctimes.
Aquesta actitud s’ha repetit les darreres setmanes. A la cimera hispanofrancesa celebrada a Barcelona militants de les organitzacions independentistes -6.500 segons la Guàrdia Urbana- van anar a intentar boicotejar un acte convocat pels presidents de França, Emmanuel Macron i Pedro Sánchez. El president de la Generalitat, Pere Aragonés, va assistir a l’acte, encara que va fer la cobra quan van començar a sonar els himnes, i va abandonar l’acte fent un ridícul internacional.
Afortunadament els mitjans de comunicació i les organitzacions nacionalistes franceses no van tenir en compte el lleig a l’himne francès i encara més quan el president d’ERC, Oriol Junqueras, assistia a la manifestació de protesta sense necessitat de fer la cobra a cap himne però increpat pels independentistes més radicals fins que va haver d’abandonar l’acte. Qui ho havia de dir? Les multituds, és una forma de parlar, cridant botifler (traïdor) a un ex-presoner de Lledoners.
Amb aquests antecedents, el món, i el CIO no n’és una excepció, veuen Catalunya com una font de problemes. Himnes, llengües i banderes confrontades de les quals s’ha de fugir per evitar espectacles que no tenen res a veure amb l’esport olímpic.
I curiosament sobre el fracàs de la candidatura Barcelona Pirineus, tot just un any després, regna el silenci més absolut. Així estan les coses.
