Cada vegada és més clar que el fitxatge de Neymar, que havia de reforçar i mantenir l’hegemonia del Barça de Messi i d’alguna manera facilitar el seu relleu al regnat mundial del futbol, va provocar que els enemics de Sandro Rosell, el president que el va fitxar, i de Josep Maria Bartomeu, el seu successor, s’hagin passat des del 2011, és a dir, onze anys, sabotejant i bombardejant aquella operació.
Era el fitxatge que tornava al Madrid la insolent i dictatorial cacicada del cas Di Stéfano, una bofetada històrica al Bernabéu i a Florentino Pérez que, no obstant això, el que va provocar va ser el temor de l’oposició a Rosell -o sigui, de tot el laportisme- que el Barça de Neymar i de Messi, després reforçat amb Luis Suárez, el perpetués a la llotja del Camp Nou.
A la força, per evitar aquesta supremacia del Barça, es va forjar una negra aliança d’interessos, fosca i poderosa, on van coincidir els de Florentino Pérez, per venjança personal i institucional, i els de l’oposició a Rosell, és a dir, la suma del neo-sobiranisme convergent encarnat en el sector pujolista -fills- i el de Puigdemont, així com els moviments socials com l’ANC i Òmnium, el cruyffisme i el guardiolisme. També hi estaven ficats una enorme legió de periodistes i capçaleres; una imbatible i descarnada trama a les xarxes socials; forces judicials, policials, poders econòmics i mediàtics liderats per TV3 i tot l’imperi de Jaume Roures, en el seu cas també per ressentiment personal i professional contra la presidència del Barça.
Sandro Rosell tenia, almenys a curt i mitjà termini, totes les de perdre com així ha estat en el seu cas i, després de la seva dimissió, en el de Josep Maria Bartomeu. Avui s’entén millor, quan ja gairebé ha quedat vista per a sentència una altra absolució de tots dos en el segon, últim i definitiu judici per Neymar, que ni tan sols pogués romandre al càrrec quatre anys abans de dimitir i que, tot i retirar-se de l’escena i de la primera línia mediàtica i institucional, fos víctima d’un assetjament judicial i policial sense precedents.
Com el primer judici per Neymar, la inexplicable i indocumentada reclamació del fons d’inversió DIS ha resultat ser una farsa de tal calibre que també s’ha tancat amb un altre insòlit desenllaç quan, divendres passat, la Fiscalia va tirar la tovallola davant la falta d’indicis de delictes penals. No podia acabar altrament una causa que l’instructor de l’Audiència Nacional, el jutge José de la Mata, ja havia arxivat dues vegades abans que el ministeri públic l’obligués a obrir judici oral.
Les forces malignes de l’entorn blaugrana, les que han estat darrere d’aquesta gran operació per arruïnar el pas de Neymar pel Barça, s’han reencarnat des de l’oposició en l’actual junta de Joan Laporta que, en el súmmum de la maldat, va planificar i col·laborar amb l’intermediari Pini Zahavi en la fugida de Neymar al PSG, no sense una comissió molt interessant. Fruit d’aquesta tan bona relació personal amb l’entorn de Neymar, l’actual president va decidir renunciar al benefici judicial d’haver guanyat un plet que obligava el brasiler a tornar la part de la prima que havia cobrat per renovar abans d’anar-se’n a París i deixar plantat el Barça.
Avui se sap que la querella origen de Jordi Cases va comptar amb la tutela i promoció directa i personal de l’aparell de Laporta a l’oposició, ferit com estava després de perdre unes eleccions que estava convençut de tenir guanyades davant de Bartomeu. La seva pressió va acabar en aquest intent forçat i fallit d’assaltar la llotja per culpa del trident Messi, Neymar, Suárez, protagonista del triplet del 2015.
Per més que s’hagi volgut presentar el fitxatge com a una estafa, un delicte de corrupció, de falsedat documental o d’infracció fiscal, els fets han acabat demostrant que el Barça, presidit per Rosell, no va fer res diferent del que Florentino també havia intentat, posant en joc el doble de diners en premis i primes per a tota la família de Neymar i del Santos. La diferència és que Neymar volia jugar amb Messi al Camp Nou i que l’argentí va ser el primer a rebre’l amb els braços oberts. Per al Madrid i per a Laporta era el pitjor dels escenaris.
La putrefacció, l’escàndol i les conspiracions més roïns s’han localitzat finalment no en el fitxatge, sinó en aquest entorn entestat a evitar el seu èxit i el del Barça amb el reforç de Neymar. Només cal recordar el tipus de missatges que, per exemple, l’actual vicepresidenta, Elena Fort, repetia llavors a Twitter com si el fitxatge de Neymar, en lloc d’animar el seu esperit barcelonista, li hagués amargat l’existència: “Aquesta junta negocia en nom del Barça condicionant les negociacions als interessos de Sandro Rosell. Es miri com es miri és un escàndol. Un altre. Un més. No tenen fre (…) El fitxatge de Neymar mai no va ser una qüestió estrictament esportiva. I el mal en tots els sentits que ha fet al club és irreparable (…) Jo diria que el Barça ha perdut diners amb tota l’operació Neymar. I alguns n’han guanyat molts”.
Aquesta darrera reflexió, d’algú com ella de qui no consta que hagués celebrat mai aquests títols del Barça del trident amb Luis Enrique, reflecteix la desesperació, la rancúnia i l’odi, ja que precisament amb la fugida de Neymar al PSG el Barça va obtenir la més elevada plusvàlua de la història, de 170 milions.
A Elena Fort i als seus, amb Laporta al capdavant d’un ampli entorn des de les ombres, no els va quedar cap altre remei que acarnissar-se amb la gestió de Bartomeu fins a fer-lo fora de la llotja. Si ja van menysprear i desprestigiar el triplet de Luis Enrique, com no anaven a injuriar els doblets d’Ernesto Valverde (Lliga i Copa) per considerar-los un botí pobre i per sota de les expectatives i dels recursos de l’equip.
Aquesta obsessió per ‘desil·lusionar’ el barcelonisme no només ha estat el seu credo i la seva única raó de ser de tots aquests anys. Fins i tot ara, després de recuperar el poder, encara no s’han adonat que en realitat només estan demostrant la seva admirable i experimentada capacitat destructiva, ja que és això al que s’ha dedicat Laporta des del 1997, a oposar, degradar i atacar el president de torn; 25 anys dels quals 16 s’ha dedicat a infamar-lo. És la seva única especialitat, com queda demostrat, anar contra el poder sense cap habilitat, ni seny, ni estima per la institució.
