Jordi Pujol no és un corrupte: ell és la corrupció

Jordi Pujol, en la seva entrevista amb Josep Cuní, va afirmar que allò que més li dol és que el titllin de corrupte, perquè ell no ho és i, a més, la Fiscalia no li ha formulat cap acusació en aquest sentit. En els seus temps de Banca Catalana i de president de Convergència, Jordi Pujol no portava mai diners a sobre, com a símbol de màxima austeritat, i totes les despeses -des d’un senzill cafè o un àpat fins a la benzina del cotxe- les havien de pagar els seus acompanyants.

Jordi Pujol té raó: ell no és corrupte, però és que ell és l’encarnació de la corrupció. Quan el president Josep Tarradellas va retornar de l’exili i va aconseguir el restabliment de la Generalitat, va imposar un model de nova administració a la francesa, racional i basat en l’honestedat, el rigor i el rendiment de comptes. 

En canvi, quan l’any 1980, Jordi Pujol va arribar al Palau de la Generalitat, la primera cosa que va fer va ser nomenar Lluís Prenafeta, un amic de la seva dona, Marta Ferrusola, com a secretari general de Presidència i home clau del Govern. Aquí va plantar la llavor de la corrupció que, amb el pas dels anys, i davant la impunitat de la justícia i l’omertà còmplice dels mitjans de comunicació, acabaria fent metàstasi  i enverinant la institució democràtica d’autogovern de Catalunya.

Valgui una anècdota per exemplificar aquesta espiral viciosa, encetada per Jordi Pujol, que ha acabat enfonsant Catalunya en el descrèdit i la desmoralització: l’any 1980, just guanyades les eleccions, un dels “pinxos” de Convergència, Carles Vilarrubí, es va  presentar al Parlament i va exigir que el proveïdor  del paper de WC fos, sense concurs públic ni altres formalismes administratius, una determinada  empresa i no cap altra.

Carles Vilarrubí és un dels paradigmes del règim corrupte que Jordi Pujol va instaurar a Catalunya i la seva vida mereixeria una biografia, talment com la que Jordi Amat ha dedicat a Alfons Quintà  (El fill del xofer). De ser el xofer de Jordi Pujol en les primeres campanyes electorals, Carles Vilarrubí s’ha convertit en el marit-consort de la dona més rica de Catalunya, Sol Daurella, la presidenta de l’imperi Coca-Cola en una part d’Europa, Àfrica i Austràlia. 

Entre les seves fites del seu pas per la Generalitat hi ha la posada en marxa de Catalunya Ràdio i l’adjudicació, l’any 1986, com a director de l’EAJA, de les loteries de la Generalitat a l’empresa Luditec SA, participada per Casinos de Catalunya SA i una misteriosa societat radicada al paradís fiscal de les illes del Canal. En aquesta companyia també hi estaven vinculades dues persones molt pròximes a l’aleshores rei Joan Carles I, el seu amic Zourab Tchokotua i l’home dels seus negocis privats, Manuel Prado y Colón de Carvajal.

Les loteries de la Generalitat són una mostra fefaent de la claveguera pudent que, durant dècades, va unir el palau de la Zarzuela amb el palau de la plaça de Sant Jaume. Però aquesta aliança va saltar pels aires l’any 2012, amb la imputació i posterior condemna d’Oriol Pujol, l’hereu de la dinastia pujolista.

L’adjudicació per Carles Vilarrubí de les loteries de la Generalitat a l’empresa Luditec SA va tenir una segona part. L’any 1989, qui era el director financer de Casinos de Catalunya SA, Jaume Sentís, va denunciar als jutjats la trama de pagaments en efectiu que es feien des d’aquesta empresa a Convergència Democràtica (CDC) i als seus mitjans de comunicació afins (La Vanguardia, El Correo Catalán, Avui i Cadena 13).

No cal ser massa llest per inferir que els 3.000 milions de pessetes que van sortir de Casinos de Catalunya SA per pagar al partit pujolista i al seu grup mediàtic era la recompensa pactada a canvi de l’adjudicació del negoci de les loteries de la Generalitat. En qualsevol país europeu, l’escàndol del cas Casinos hauria provocat la caiguda del Govern de torn. A Catalunya es va tapar, la justícia el va arxivar i la pudor de podrit ha arribat fins als nostres dies.

Seria molt llarg d’enumerar aquí tots els casos de corrupció que s’han produït a la Generalitat i a les administracions de Catalunya des de l’any 1980 fins avui. La llista és llarguíssima i fa feredat. Costaria trobar en el conjunt de la Unió Europea un territori –digueu-n’hi estat, regió o nació- on s’hagin acumulat tantíssimes denúncies d’estafes, robatoris i malbaratament dels diners públics com a Catalunya.

Aquesta, malauradament, és la “marca Pujol”, que ha quedat impresa a foc en la pell d’aquest vell país i que costarà Déu i ajuda d’extirpar. En la seva entrevista amb Josep Cuní, l’expresident de la Generalitat va afirmar que “el país està trist, hi ha confusió i políticament no acabem de funcionar”. 

No, Catalunya no està trista. Catalunya està profundament emprenyada, dolguda i humiliada perquè, poc després de sortir de la terrible dictadura franquista, es va deixar entabanar per la xerrameca d’un venedor d’alfombres que, a l’hora de la veritat, va convertir aquesta societat en un cau de lladres i d’oportunistes sense escrúpols que van robar i esprémer fins a l’última gota la riquesa del país, destruint de passada els nostres recursos naturals.  

Hem passat els últims deu anys fent catarsi. Pels seus ideòlegs –altra cosa és la gent que s’ho va creure de bona fe-, el procés independentista va ser una maniobra per preservar, a la desesperada, el règim corrupte pujolista. Van fracassar. Vull creure que, ara sí, Catalunya té l’oportunitat d’encetar una nova etapa, guiada per una exigència col·lectiva de respecte sagrat pels diners públics i d’honestedat dels polítics que ens representen i que els administren.  

La prova del nou per saber si, definitivament, hem enterrat el pujolisme i tot allò de nefast que va significar és el pròxim judici a la presidenta del Parlament, Laura Borràs. De fet, des del moment que es fixi l’obertura de la vista oral hauríem de ser capaços –si ella no ho fa abans- d’exigir-li i aconseguir que dimiteixi del càrrec.