Amb el pretext, negoci, però no el que podríem associar d’entrada (amb més despesa militar i venda d’armament, evidentment, que també), sinó a nivell energètic. I quedi clar que no menystenim el negoci amb l’armament, sense anar més lluny, els EUA porten facturats ja, “gràcies” a la guerra, 24.000 milions de dòlars… Però tornem a la qüestió que ens ocupa.
Resulta que s’ha dit i repetit i repeteix constantment, que la UE depèn massa del gas procedent de Rússia, però ara resulta que ens estem tirant en mans del gas liquat del EUA, que es més car (entre un 40-60%!!), ja que és més complex de proveir ja que s’ha de transportar en vaixells i, atenció, amb més impacte ambiental. Aquest gas s’aconsegueix amb la tècnica fracking (una tècnica, per cert, prohibida a la UE, per l’impacte ambiental que provoca) i finalment, una vegada aquí, requereix de regasificació, amb tot el que comporta de més impacte ambiental (a les aigües costaneres).
Si seguim per aquest camí, el port de Barcelona es pot convertir aviat en un hub gasístic d’Itàlia, i també, a nivell europeu. Si es revifa el gasoducte MIDCAT (aturat avui a Hostalric i no operatiu) tindrem un altre sarau per la seva continuïtat d’Hostalric a Figueres i després a França. Amb oposició assegurada…
Tot plegat un sense sentit, energèticament i econòmicament parlant per la UE i ambientalment per a tothom. És evident, i hauria de quedar clar, que aquests “canvis” es fan per raons geoestratègiques i polítiques, que de retruc beneficien econòmicament als EUA. No per raons ambientals, ni d’estalvi, ni d’eficiència o de més sobirania energètica.
En el cas de l’Estat espanyol la contradicció encara es més greuja que és públic i notori que Espanya quasi no depèn del gas rus (10% i baixant). Doncs bé, si l’any passat el volum del gas procedent dels EUA era d’un 6%, en sols un any, ja depenem del 30%!!. Més encara, pel que sembla també hem de dependre menys del petroli de Nigèria i Mèxic (una dependència mínima, entre els dos països un 20% aprox.), però en paral·lel, els darrers dos mesos, ha augmentat un 207%!! la importació de cru dels EUA (torno a repetir-ho, no es un error, un 207%!!). Clar que es parteix d’una xifra baixa, però…això es un gir tan brusc com el fet amb el Sàhara (què passa pel cap de Pedro Sánchez? O del ministre d’Afers Exteriors?) Tenen el cap als EUA i no a Espanya?
És realment sorprenent i lamentable. Mentre, el Govern espanyol s’omple la boca sobre la transició energètica. I així hauria de ser, segons mandat de la UE pel 2030 i 2050, ja que hem de fer els deures ja, una transició energètica ja, pujant molt més el pes de les renovables (sobre tot a Catalunya), i no augmentar el consum de fòssils (i menys amb gas liquat, més car encara).
No portem ni un mes i mig de guerra i ja estem gastant una milionada en gas liquat i tot just acabem d’entrar en el canvi de “socis”. D’altra banda, tot fa pensar que el gir recent del Govern/Estat espanyol, en relació al Sàhara, te a veure com a torna amb la immigració, amb interessos geoestratègics i energètics del Marroc/EUA, per tal que Espanya comenci a prendre distància d’Algèria (un soci tradicional i fiable). En qualsevol cas Algèria ja està preparant una resposta a l’alçada de l’envit i pel que sembla apostarà aviat per Itàlia, atès que considera que Espanya l’ha traït i no sols pel Sàhara. De fet, no acabem una polèmica, que ja n’apareix una altra: ja estem comprant més petroli als EUA, que està ben lluny, que a Algèria que la tenim a tocar (i amb qui mai hem tingut cap problema). Com diria aquell “vamos a más”.
I paradoxal, doncs, els dos canvis ens sortiran caríssims i, per tant, no es podrà abaratir el preu global de l’energia (si es redueix per una banda, amb la proposta d’excepció com “illa energètica” amb Portugal, però a la vegada s’encareix amb el gas liquat i el cru dels EUA, ens quedem on ja estàvem abans de la guerra i a pitjor, perquè el gas liquat serà cada vegada més car).
Tornem a la sobirania energètica europea. I a la recent visita del President dels EUA a Brussel·les. Ha vingut Joe Biden a Europa amb visita solidària preocupat pels refugiats ucraïnesos o a fer el contracte del segle en matèria energètica? (i en matèria d’armament, clar).
Perquè, com es menja que vingui a “oferir” el seu gas liquat i la seva amfitriona Ursula Von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea (per cert, dona del director d’Orgenesis, una multinacional farmacèutica dels EUA, que ha participat en la producció de les vacunes de la Pfizer) ja li tingui preparat un contracte per vendre a la UE, aquest mateix any, 15.000 milions de metres cúbics de gas liquat i 50.000 milions per any, els anys vinents?. Apart del que representa la despesa, que ha de ser més que multimilionària, on s’ha decidit dependre del gas dels EUA, enlloc d’anar cap a una transició energètica verda i una sobirania energètica europea (ja que es parla tant de no dependre?!).
S’ha decidit al Parlament europeu? No! Ho han decidit els respectius parlaments dels països membres de la UE? No! On s’ha decidit? Que pot ser no hi ha interessos i conflicte d’interessos entre la Sra. Von der Leyen, com els va haver amb els contractes de les vacunes Pfizer, molt més cares que les de Astrazeneca, tenint present que Joe Biden té interessos amb petrolieres -apart del seu fill Hunter a Ucraïna-? Però deixem la política d’alta volada i les sospites de tràfic d’influències per part de la Comissió Europea (o pot ser hauríem de dir, la “comissió” -europea- del 3%…)
En les primeres setmanes de la guerra i ja abans que esclatés amb la crisi energètica, es va començar a dir i repetir que eren una oportunitat per accelerar la transició energètica i donar un bon impuls a les energies renovables. Fins i tot un think-tank “ambientalista” vinculat al govern espanyol (ministeri de Sanitat, curiosament), nomenat HOPE, va editar un video “El taló d’aquiles de Putin” que podria haver fet Greenpeace i que s’ha viralitzat molt, sobre la oportunitat que significava la guerra per accelerar amb les energies renovables. On ha quedat el missatge i la política energètica que es proposava en aquest video, de molt bona factura per cert i molt didàctic?
Certament sembla que hi ha divisions al govern, però també dins el PSOE ja que qui empeny cap a la transició energètica és la ministra de Transició Ecològica, Teresa Ribera, i qui empeny cap als dictats geoestratègics (atlantistes) és el President Sánchez i el ministre Albares.
