En síntesi, Joan Laporta acaba de dir als socis del FC Barcelona que, per ara, no hi haurà Espai Barça, que això va per llarg, ni tampoc fitxatges destacats el pròxim estiu ni tampoc indicis d’una recuperació econòmica sòlida, segons les seves respostes en les diferents entrevistes concedides als mitjans el cap de setmana passat.
En un mes, Laporta ha passat d’enviar a Xavi i Jordi Cruyff per convèncer a Haaland de venir al Camp Nou a descartar-lo del tot, per dues raons absolutament contradictòries: una, perquè és una operació que podria posar en risc l’economia de club; i dos, perquè ara la filosofia de l’equip és coral i en cap cas dependrà del lideratge i categoria d’un sol jugador.
Ara, pel que es veu, al Barça no li ha anat massa bé comptar amb futbolistes com Messi. Això és el que li ha faltat dir a un president que governa cada dia amb més frivolitat i oportunisme, a caprici de l’actualitat, però en qualsevol cas, això no li falla mai, comptant amb la servicial complicitat d’una premsa acrítica i ‘palmera’ com no es recordava des de fa anys.
El nou discurs de Joan Laporta, el que toca donar aquests dies de ressaca del 0-4 del Bernabéu, amb l’afició entusiasmada, triomfal i il·lusionada amb la Lliga, aprofita la sedació social perquè en l’assemblea telemàtica del pròxim dia 3 d’abril tiri endavant el patrocini de Spotify sense cap problema i, si pot ser, sense debats ni opinions discrepants.
Als socis els ha enviat, sobre el tema, un missatge sense més argument que el de la necessitat, l’oportunitat i el desig personal del president d’aprovar-lo, confirmant que no es facilitaran en cap cas xifres ni detalls. La proposta es basa en la paraula del president de que l’acord és bo i que, per l’obligació amb aquesta clàusula de confidencialitat imposada per la marca i acceptada per ell mateix, el soci ha de votar a cegues la cessió dels millors i més ben valorats actius publicitaris blaugrana, inclòs el nom del Camp Nou.
Laporta s’ho juga tot a la Lliga, a la possibilitat d’atrapar al Real Madrid i superar-lo en el que queda de campionat. Vol que aquesta sigui l’única referència per al soci, al qual ha convençut, amb l’ajuda del cor mediàtic al seu servei, que l’equip de Xavi ja ha tornat a la primera línia del futbol europeu, imparable, guanyador, competitiu i capaç de guanyar el Triplet la pròxima temporada.
Calculadament i amb eficiència, Laporta ha buscat convertir en un portfoli d’èxit la cataracta d’errors de la gestió esportiva d’aquesta temporada, que es va iniciar subestimant les expulsions de Messi i de Griezmann i la seva actitud insensible a les baixes de llarga durada -Ansu Fati, Pedri i Dembélé-, el derrotisme i el mal rotllo que ell mateix i la seva junta van promoure entorn de Koeman, erròniament mantingut malgrat la seva desconfiança, i la negativa inicial a portar els reforços necessaris en forma d’una davantera nova de més de 100 milions.
No ho va fer fins que Xavi li ho va exigir com un ultimàtum quan ja tot, o gairebé tot, estava perdut: Champions, Copa i Supercopa, amb l’equip molt despenjat del lideratge, fora de les quatre primeres places i viu finalment gràcies als gols de Luuk de Jong.
I això, després de dubtar a portar a Xavi, en qui no creia, fins que es va veure obligat a fitxar un entrenador com el de Terrassa amb el seu propi escut mediàtic. Més que el seu propi convenciment, va pesar la urgència de protegir-se després d’haver arruïnat la temporada amb les seves decisions. Després, com sempre, es va limitar a obeir i deixar que uns altres assumissin la direcció a prendre.
El temps, però sobretot la paciència, la tranquil·litat i la confiança que la premsa sí que li va concedir a l’equip de Xavi quan pitjor jugava va facilitar la reentrada clau de Pedri en l’equip i el retorn de Dembélé, una altra víctima de la supèrbia i de la demostrada incapacitat de tots, Laporta, Alemany i el mateix Xavi, per a gestionar una crisi generada per ells mateixos.
Com a mostra d’aquesta errabunda trajectòria presidencial, els fitxatges de Ferran Torres, Aubameyang i Adama van costar el doble del que demanava Messi per renovar. Per posar només un exemple.
Tampoc cal oblidar que el FC Barcelona, amb 765 milions de pressupost, només comença a estar ara on li correspon en la Lliga, si bé encara lluny d’aquest lideratge que persegueix, jugant a la segona divisió europea (Europa League) i caigut en la resta de les competicions.
El repunt de l’equip, no obstant això, li permet ara a Laporta defugir i ignorar la resta de les qüestions pròpies d’una junta que, a tres mesos del tancament de l’exercici, encara no ha fet els deures.
Al contrari, de la mateixa manera que no va saber portar les regnes del primer equip, l’staff executiu ha estat rellevat després de la renúncia del CEO Ferran Reverter per un ens singular i estrany de govern integrat per tres o quatre directius i el ‘camarot’ de presidència, és a dir per cap especialista en els àmbits financers, comercial, econòmic, màrqueting i patrimonial.
El mateix Laporta s’acaba de nomenar president executiu després de revolucionar un organigrama en el qual han desaparegut els professionals de primer nivell i han estat reemplaçats per companys i amiguets, coneguts i persones de confiança que no han d’acreditar experiència ni coneixements específics, com el mateix president.
El Barça queda, doncs, en les mateixes mans dels qui ja van arruïnar el club el 2010 i després van liquidar el Reus amb les seves extravagàncies i interessos personals. És el Barça pre-apocalíptic que avui, enfront d’una situació de desordre absolut, porta a l’assemblea de socis un acord secret amb Spotify, abandona la lluita per l’Espai Barça i no sap com aconseguir recursos ni recompondre l’economia.
L’acord amb CVC no arriba ni tampoc es consumen les vendes de Barça Studios o BLM, per la senzilla raó que ja no són tampoc una solució estructural sinó un pegat per a aquest exercici.
Davant una situació d’absolut desgovern, Laporta s’ha quedat paralitzat, ha completat l’extermini executiu, perquè ja no suporta als qui acrediten autoritat, experiència i coneixements, ni s’atreveix, d’altra banda, a fer passos en cap direcció concreta.
Ha tornat al punt de partida, com li va passar fa un any amb Koeman, quan no es va atrevir a apostar per un altre entrenador, perquè no tenia la mentoria de Cruyff ni d’Evarist Murtra i, per tant, no sabia cap a on tirar, i de fet no va actuar fins a veure’s acorralat, com li va passar en el cas de Messi, per un entorn d’avaladors del qual també s’ha desfet.
Molt propi de Laporta, que no és més que un bon agitador, saber moure’s en la crisi aguda del moment, per pura necessitat, però que sempre ha estat incapaç de gestionar amb rigor, serietat i eficiència. Solució? Parar-ho tot, els fitxatges, l’Espai Barça, les decisions financeres… i esperar o actuar com en el cas de Spotify per despit i reacció al criteri de Ferran Reverter.
Com que el CEO li deia que no acceptés, ell va apostar per anar en la direcció contrària. És el que ell mateix qualifica de negociar més per la intuïció, és a dir actuar només quan està contra les cordes, i a l’estil familiar, és a dir, sense que ningú li discuteixi res. A tremolar.