Gener del 69: el bust de Franco surt disparat al carrer des del despatx del llavors rector Estapé, sense fer mal a ningú. Dies abans, pretenent ser amistós, em vaig dirigir en català als de la brigada social inserits a la universitat (ara hi ha els CDR). La resposta no es va fer esperar: “¡Escucha si quieres que nos entendamos, a mí me hablas en cristiano!”. Així que vaig canviar l’idioma de la meva pregunta, per si de cas.
Gairebé mig segle després, presento el meu amic, català de soca- rel, a una amiga sevillana que li diu: “Por mí puedes seguir en catalán, que lo entiendo bastante bien”, a la qual cosa el meu col·lega, i no obstant amic, respon en català: “És que no tenia cap intenció de canviar d’idioma, benvolguda”. La resposta va ser penosa per a la meva voluntariosa amiga que va patir una gran decepció. Després de 45 anys, estem davant d’un gir de 180 graus, encara que les posicions s’assemblen com dues gotes d’aigua. En un 2022 amb el suflé punxat, un procés mort i els separatistes separant- se (vade retro), encara queden hiperventilats. La mostra és l’últim vídeo de Marta Sibina, fervent independentista coneguda pels seus llargs vídeos, això sí, ben documentats, adoctrinament a part. Una “psicòloga” atribueix un “trastorn” que afectaria els catalanoparlants anomenat “estrès lingüístic”, provocat per un estat de “submissió”, al qual, pel que sembla (sense cap dada científica), es veuen sotmesos els catalanoparlants, en “veure’s obligats” a canviar de llengua, malgrat, segons indica, que el 94% dels castellanoparlants coneixen i entenen el català. Amb aquesta teoria la psicòloga planteja invertir aquesta submissió, transformant-la en felicitat, eliminant “l’estrès lingüístic” sense que l’afectat se senti, com sembla que passa, maleducat si segueix parlant en català o submís si canvia al castellà. Per a Gemma Sanginés, així es diu la psicòloga, “existeix” una norma, que anomena “norma de convergència al català” (penso en Pujol i la seva Norma del 82) que seria la responsable directa que els catalanoparlants passin de forma massiva al castellà. Diuen que després de dècades d’imposició lingüística, seria normal que, davant d’un castellà, el català s’acoquini i passi (submisament) a la llengua de l’altre i no mantingui la seva, o que se senti maleducat si segueix en català. Tant una cosa com l’altra li provocaria un fort “estrès lingüístic”. Els “malvats castellans”, haurien aconseguit que el catalanoparlant canviï al castellà en un 60% dels casos de forma automàtica, i això li hauria provocat un greu ressentiment emotiu.
La solució: “Assertivitat lingüística”, que consisteix senzillament en el que li va passar a la meva amiga sevillana. Del que es tracta és de mantenir-se inamovible en la llengua catalana, caigui qui caigui. Es pretén abolir així, la “falsa idea”, que els drets dels altres són més importants que els nostres propis. La proposta, que presumeix d’“acadèmica” és, en realitat, “indecent” per buida. Un exemple més del supremacisme fanàtic d’aquest col·lectiu, en plantejar que no cal canviar de llengua, ni per facilitar la comunicació, ni per educació, ni per voluntat, ni per principis, ni en somnis, ja que són els seus drets els que s’han de prioritzar… Aquesta és la seva assertivitat. Ah! I sí a l’altre no li agrada, doncs que marxi… o ja ni vingui. Sense cap base empírica, conclou “el model” amb una recomanació totalitària: “Mantenir la posició”. Aquest despropòsit mereix una denúncia a la comissió deontològica del seu col·legi professional, ja que ignorar les patologies tipificades per la comunitat científica internacional frivolitzant arguments sense cap base falta al respecte a les persones que sí que pateixen estrès i les seves greus seqüeles.
A Catalunya mai no hi ha hagut conflictes significatius sobre aquest tema, i cap català s’ha sentit trastornat. Aquest mateix cap de setmana a Cardona, magnífica ciutat encara que trufada d’estelades i llaços grocs, ens atén un dependent que parla tranquil·lament amb nosaltres en català i en castellà en adonar-se que el meu acompanyant no parla català. En demanar una adreça, li pregunta a la meva interlocutora si l’entén, i és clar que sí. Una cosa és atendre en castellà i una altra oferir un explicatiu complicat. Hauríem d’actuar tots així, amb naturalitat, bona fe, empatia i respecte mutu per les dues llengües, evitant proposicions indecents.
