Com al nostre país el debat cultural és inexistent des de fa anys molts mitjans de comunicació omplen aquesta secció Maria del diari amb efemèrides commemoratives; tot i així, no deixa de ser curiós, cap d’elles s’ha fet ressò dels vint anys del darrer gran esdeveniment que pretengué transformar Barcelona: el Fòrum de les Cultures.
Es celebrà de la primavera a la tardor de 2004 i per a la majoria de ciutadans, no gaire convençuts de l’esplendor econòmic de l’aznarisme, consistí en una operació immobiliària de gran volada amb una sèrie d’afegitons que preludiaven el nostre temps des de la banalitat de l’espectacle: el seu zenit fou veure a l’alcalde Joan Clos pujat a un autobús mentre ballava amb Carlinhos Brown, un senyor que fou estrella durant aquells mesos i després tothom oblidà, una mica com tots aquells fasts.
Aquesta amnèsia és quelcom volgut per l’administració. L’any passat vaig presentar junt amb un Premi Ciutat de Barcelona un projecte d’assaig a l’editorial de l’Ajuntament per a parlar de l’assumpte protagonista d’aquest article. No ens l’acceptaren i més d’una vegada he sospitat pels motius del rebuig, ja que les autoritats barcelonines dels darrers temps no estimen gaire la crítica i la veuen com un atac quan, en el meu cas, sol nèixer d’arguments i propostes.
Com no m’agrada pensar malament l’opció més lògica del NO deriva del relat des de la voluntat de desmemòria. BCN, la marca, ven la història recent de la capital catalana com un èxit mundial i clar, mostrar per a quatre gats, els lectors de llibres, el ridícul de fa dues dècades mai és convenient.
Aleshores vengueren la moto d’una segona obertura al mar consistent en hotels de gran alçada i reproduïren, amb una façana de modernitat, el pla de la Ribera de l’alcalde Porcioles dels anys 60, quan, ben recolzat pels joves Jordi Pujol i Narcís Serra, volgué crear un barri de rics a la vora de la mar, no per reduir la pobresa, sinó per a donar a la gent de diners un luxe de primera.
Al costat seu, fos als seixanta o a l’inici del nostre segle, hi ha Sant Adrià del Besós i altres barris de l’immens Poblenou, tots ells sota el llindar de la pobresa, a diferència del seu opulent veí que gaudeix d’avingudes solitàries com Garcia Faria, parcs plens de verd, centres comercials asèptics i una esplanada de ciment on es celebrà la gran festa ecumènica ideada per Pasqual Maragall, qui anuncià la seva invenció amb la seva habitual naturalitat allà per 1996.
Aquesta brutalitat de ciment, alfa i omega barcelonina, va plena de pecats originals. Un és la supèrbia de donar l’esquena a tots els marges de misèria des de l’especulació. Un altre clamorós és com no contemplaren que edificaven la seva suposada meravella al Camp de la Bota, on els franquistes afusellaren de 1939 a 1952, just quan s’encetà el Congrés Eucarístic, l’altra fita oblidada dels grans hits de transformació comtals.
Fa poc ho resolgueren amb un patètic memorial que recorda les víctimes d’aquell període i es troba en estat mig ruïnós perquè ningú es preocupa de cuidar-lo. A pocs metres, amagades entre unes tanques, hi ha un bon grapat de barraques, alienes al luxe de gratacels i tota la fredor de l’entorn, gris com el seu sòl, només a vessar de persones per a festivals de caire privat que no aporten cap benefici a la ciutadania, només a hotelers i empresaris cobdiciosos del quan més millor.
Han transcorregut dos decennis i no s’ha fet res per a reformar el desgavell. Com viatjo força he observat altres exemples afins europeus. Fa anys Barcelona es creia la Milà del sud perquè els catalans d’abans del procés veníem una fama de laboriosos i eficients. Això ara no s’ho creu ningú i potser la inacció amb el Fòrum té a veure amb la decadència, no com a la urbs llombarda, l’única victoriosa a l’hora d’aprofitar una Exposició Universal durant la present centúria. Fou l’any 2015 i la seva gran aportació fou el BAM, un parc entremig de l’estació central i Porta Garibaldi, dos centres ara units per moltes hectàrees de verd respectuoses amb el passat i pletòriques d’un present per a tothom on no podia faltar, sense ser una molèstia, el clàssic centre comercial.
Ho saben els nostres responsables? Han meditat mai sobre contribuir a millorar un quilòmetre zero amb propostes vàlides en consonància amb les necessitats de l’època? No, perquè, entre d’altres motius, aquest tipus d’ambició no es instantània als diaris, queda lluny del centre i no beneficia als mecanismes de la política espectacle de l’actualitat, aquí agreujada pel mal del melic, propi d’egòlatres i provincians dotats d’una negligència contenta per la passivitat dels votants, desinformats perquè allò invisible, malgrat hi sigui, no existeix.
