L’Educació Emocional és un discurs que sorgeix a la fi del segle XX, i amb més força a principis d’aquest segle. Els seus antecedents poden rastrejar-se en la teoria de les intel·ligències múltiples i la psicologia positiva; i també en la teoria psicofisiològica de les emocions. Daniel Goleman va escriure el llibre: “La intel·ligència emocional” el 1995, explicant que l’èxit en la vida no depèn del Q.I. de la persona, ni del seu nivell d’estudis, sinó que hi ha una intel·ligència que ens fa més savis per saber viure i afrontar els problemes i les preocupacions del dia a dia: la Intel·ligència emocional.
Ara, aquesta Educació emocional està present en tots els currículums educatius. I és que, d’un temps ençà, el Departament, l’OCDE, les multinacionals, la Fundació Bofill, la Fundació Botín, el BBVA, La Caixa…, estan terriblement “preocupats” pel “benestar emocional” de l’alumnat i promocionen activitats i formació sobre el que s’anomena “Educació Emocional”.
Però l’Educació Emocional que s’està estenent pels centres educatius no és exactament el que ens podem imaginar. De fet, es tracta d’un conjunt de postulats teòrics i propostes pràctiques que apunten a una educació centrada en l’autoconeixement, “l’autoregulació”, la “gestió d’emocions i la “maduresa emocional”, com a garantia de “benestar” i d’èxit a la vida acadèmica i laboral, en un context marcat per la incertesa i la flexibilització.
Els defensors d’aquesta educació parteixen de la base que fins ara s’ha privilegiat els aspectes cognitius, racionals i intel·lectuals i s’ha minimitzat els aspectes emocionals.
Per això, es postula la necessitat de revertir aquest biaix, i es defensa que les emocions han d’entrar als espais educatius, i ser una de les “finalitats de l’educació, possiblement la finalitat més important”.
Al mateix temps ens adverteixen que en les seleccions de personal ja no es valora tant si les persones estan ben preparades acadèmicament, amb un currículum brillant, com si tenen bones “habilitats socials”. Això ens dóna a entendres que, igual que les Competències Bàsiques o l’Educació financera, no es tracta d’una proposta del món pedagògic sinó una imposició del món empresarial, que explicaria aquesta sobtada preocupació de bancs i multinacionals pel “benestar emocional” del nostre alumnat.
A partir d’aquí, no solament s’ha inclòs l’educació i la “competència” emocional en els nous currículums, tant els de l’Estat com a Catalunya, sinó que s’ha desfermat un allau de Formacions en Educació Emocional, que va des de centenars de grups i organitzacions privades, a les Universitats, a la Fundació Bofill o a la Fundació Botín, amb tot un programa d’educació emocional que porten anys intentant implementar a les escoles.
Però no ens enganyem, no es tracta de tenir en compte les emocions de l’alumnat, de preocupar-se pels seus problemes. Es tracta d’inculcar-los-hi la idea que el seu benestar ve de “dins” seu i que si gestionen bé les emocions tindran menys malestar, aprendran millor, tindran més èxit a la vida i seran “més feliços”. I tot això independentment de les circumstàncies socials, econòmiques, familiars… en què es trobin. És com si les emocions i sentiments no tinguessin cap relació amb les situacions que els generen.
La realitat no és ben bé aquesta, no sempre “si vols, pots”, no tot està en tu, no tot és la teva responsabilitat… De fet aquestes teories, el que fan és tractar d’allunyar l’alumnat de la possibilitat d’entendre els factors i les circumstàncies que els hi causen malestar en posar l’accent en el seu jo intern, enlloc de en les condicions materials, en les que estan vivint. Estimula l’individualisme, en promocionar la idea que les solucions als problemes són de cada un dels individus i, per tant, dificulta la solidaritat i les solucions col·lectives. I, a més, es sanciona els alumnes més desafavorits que, com tothom sap, tenen moltes menys condicions per ser “exitosos i feliços”.
Em pregunto: Hem de vendre aquestes idees des dels centres educatius? No és això una manera de desviar l’atenció de tots els desajustos i desigualtats del nostre sistema econòmic i social, així com del mateix sistema educatiu? No és millor que aprenguin coses que els ajudin a entendre el món i així entendran també millor la seva situació i tindran més elements per a canviar-la?
