Després del clam del president del govern contra la guerra bruta portada pels mitjans de comunicació de la dreta, he recordat un fet de fa gairebé noranta anys. El que ara es fa és agafar notícies falsejades sobre algun polític i s’engreixen i es difonen. En el cas que us explicaré, l’origen està en un intent d’estafa, que els medis franquistes van aprofitar per perjudicar la imatge de la II República i fins i tot d’altres personatges. Anem per ordre:
L’abril del 1937, es detingueren dos joves francesos quan passaven la frontera per la muntanya navarresa. Foren portats a Fuenterrabía i foren interrogats. Durant la detenció, se’ls veieren unes escarificacions a la pell, que ells digueren que eren inoculacions del virus de la son, per tal d’escampar-lo entre les tropes franquistes. Una exploració mèdica conclogué que si bé presentaven les dites lesions, era clar que no podien fer cap contagi. El metge, el Dr. Anguera conclogué que “no tenemos el convencimiento en este caso de si fracasó un intento de transmisión de bacterias o se triunfó en el chantaje microbiano como un nuevo procedimiento de estafa”. Fins i tot en el bàndol franquista s’ensumava doncs que era una ensarronada. Consultades diverses fonts, podem resumir-ho així:
Un anglès ric i influent es va reunir a París amb diverses persones proposant que, a canvi de molts diners, dos d’ells es deixessin inocular un bacil i passessin a la zona franquista d’Espanya. Afegia que comptarien a més amb una assegurança de vida de mig milió de francs. Acceptaren fer-ho dos francesos: Bouguennec i Chabrat. Amb els diners que els anaren donant, després de donar-se la gran vida al sud de França, foren escarificats i obligats a passar la frontera, on foren detinguts immediatament. Pot ser que tot l’artifici hagués sorgit del maquiavèl·lic comandant Troncoso, cap de la Comandància del Bidasoa, o si més no en saberen les tresqueres des del primer moment.
Al cap de pocs dies, s’anunciava ja l’afusellament dels dos detinguts, possiblement per cobrar l’assegurança. Un diari francès ho comentava així: “Una història que seria grotesca si no fos tan greu: dos joves francesos acaben de ser afusellats a Pamplona”. Ho diu un cronista posterior: “El exceso de escarificaciones que presentaban, era porque deseaban que tan pronto se les cogiera en España, fuesen fusilados inmediatamente, pues esto les permitiría cobrar una buena suma sin preocupación y poder intentar otro chantaje parecido”.
Però un d’ells, Bouguennec, i la seva família ho desmentiren immediatament. Això, afegit a l’informe del metge, feia caure tota la conxorxa. Però no fou així, i els franquistes volgueren aprofitar-ho, publicant en diversos mitjans, en tres entregues, una història molt més rocambolesca i inflada. La titularen “Yo he sido espia rojo”, i la signava un misteriós X15Z. Tenia tots els elements per fer-ne un culebrón, atractiu de llegir pels addictes al règim.
D’entrada, atribuïen la idea a l’escriptor Max Aub. També a un polític socialista francès, Boussotrot, i també a un cert “catalán”, sense identificar, que era teòricament el que els va forçar a passar la frontera. S’amania amb personatges laterals, relacionats amb els baixos fons parisencs, els serveis secrets anglesos i també un periodista força conegut: Albert C. Morice, de Le Journal. Tot plegat per denigrar la imatge d’un activista cultural de gran influència en la propaganda republicana (Max Aub fou l’encarregat de contractar el Guernica a Picasso), el Front Popular francès i, sobretot, els governs de la República i la Generalitat.
La voluntat de descrèdit era evident, i més en els dies en què s’estava consolidant un exèrcit millor organitzat, i s’estava demostrant a la Societat de Nacions la clara intervenció alemanya i italiana a favor de Franco. Pel que fa a Max Aub, el seu nom només apareix en l’article del misteriós X15Z, mentre que les altres fonts consultades, i en són moltes, no el citen, atribuint el suposat complot a un belga anomenat Pavie i a un anglès: Karrigan. Però igual que es volia desacreditar la República, també es volgué fer amb aquest escriptor estretament relacionat amb l’ambaixador Araquistáin i el govern de Madrid.
Però la història no acabava aquí. Més enllà de divulgar-ho en diaris d’extrema dreta francesos, com L’Action française, algun aprofitat intentà esprémer al màxim les possibilitats d’aquest brut afer. Ens explica Eugeni Xammar que quan era assistent del nou ambaixador de la República, Ossorio i Gallardo, el visitaren dos periodistes que li oferien frenar la “campanya difamatòria” contra la República a canvi de 50.000 francs. Com que l’ambaixador refusà, dos dies després es publicava a França aquesta truculenta història.
Fins aquí la història d’una campanya difamatòria. El que és remarcable és que encara avui en dia, alguns mitjans d’extrema dreta en segueixin difonent la brama, copiant-la gairebé textualment de les falòrnies aparegudes el 1937, unes fake news avant la lettre. Per tancar una possible comparativa d’aquests fets i els que avui ens commouen, qui millor que Max Aub: “¿Cuándo podrá el pueblo español recobrar su fe en la pureza y la capacidad de los hombres representando a sus partidos y sus organizaciones, y, con la fe, su esperanza en la democracia? Es lo más trágico en esta inmensa tragedia”. Amic Max: Encara hi som.
